La política exterior entra en campanya
Dos grans titulars en dos dies. Dilluns, el president del Govern de l’Estat, Pedro Sánchez, va prometre mil milions d’euros al líder ucraïnès, Volodímir Zelenski, per reforçar les seues defenses. Ahir va ser el torn de l’Orient Mitjà. Decisió històrica del Consell de Ministres amb el reconeixement de l’Estat de Palestina i compareixença prèvia del cap de l’Executiu a la Moncloa per fer una declaració institucional solemne amb la qual va provar, de passada, de reconduir les deteriorades relacions diplomàtiques amb Israel al subratllar que el reconeixement “no és contra ningú”. Amb aquest pronunciament, Sánchez es posa del costat del Tribunal Penal Internacional, que ha pres una posició valenta en aquest conflicte, ordenant les detencions de Netanyahu i els líders de Hamas i exigint a Israel que cessi en l’atac a Rafah, una ordre davant de la qual Netanyahu ha reaccionat de la pitjor forma possible: amb una nova matança. Però a ningú no se li escapa que el gest de Sánchez ha arribat en plena campanya electoral europea i només un dia després d’anunciar els mil milions d’euros en armes per a Ucraïna, i això ja sembla més discutible. En primer lloc, perquè ho ha fet per a sorpresa dels seus socis de Sumar. Yolanda Díaz fins ara ha resultat una sòcia molt còmoda per al Govern de Sánchez, però amb gestos com aquest al president espanyol podria passar-li com amb el seu exvicepresident Pablo Iglesias, i cal recordar que té una majoria absoluta agafada amb pinces. I en segon lloc, perquè està clar que Putin és un sàtrapa horrible, però també és discutible el que està fent Ucraïna al russòfil Donbàs. El d’Ucraïna és un conflicte amb moltes arestes que no es poden resoldre amb extemporanis i milmilionaris oferiments d’armament en plena campanya electoral. I és aquí on l’admirable iniciativa de Sánchez respecte al reconeixement de l’Estat palestí, nadant contra corrent de grans potències com els Estats Units o els principals països de la Unió Europea, empal·lideix per polítiques exteriors més discutibles, des del conflicte diplomàtic provocat recentment amb l’Argentina per unes declaracions ofensives, però ridícules, del sempre polèmic president Javier Milei, per assenyalar un assumpte menor, fins al no-reconeixement de Kosovo o el mai aclarit abandó del poble sahrauí en favor del Marroc, un sorprenent gir en la política internacional portada a terme per Espanya durant dècades que té tota la pinta de tractar-se d’un molt poc edificant favor a canvi d’un control de la migració procedent del país magrebí. Llums i ombres d’un líder brillant i atrevit que potser fa un ús excessiu del seu instint polític, ja que al presentar-se sempre com l’única alternativa eficaç a l’extrema dreta corre el risc de donar massa focus, de forma involuntària, als postulats ultres.
