Un teatre amb molta història
Que la Paeria hagi iniciat (o reprès) contactes amb la família Cortada, propietària del Principal, per reactivar aquest històric teatre que va tancar durant la pandèmia és una gran notícia per a Lleida. No és per falta d’equipaments d’arts escèniques. Les dos sales del Teatre de l’Escorxador, el Julieta Agustí a l’antic convent de Santa Teresa i la Llotja per a grans formats, garanteixen que es pugui oferir una programació estable en condicions. Però el Principal és més que un teatre. Es va inaugurar el 29 de desembre del 1951 amb l’òpera Lord Byron en Venecia, un peatge al règim franquista, ja que estava escrita pel lleidatà Eduardo Aunós, que va ser ministre de Justícia. La història del Principal, tanmateix, és més antiga que aquest cèntric edifici. Es remunta al segle XIX, quan estava ubicat al carrer Major. Un incendi el 1876 va destruir el teatre i aquest incident va permetre obrir el carrer Cavallers fins a la Banqueta. Més de 70 anys després, en plena postguerra, Joan Lavaquial, el banquer Magí Llorens i l’arquitecte Cases Lamolla van decidir construir un coliseu allà on al segle XVIII hi havia la Casa del Governador, a la plaça Paeria. Va aconseguir el capital aportat per l’empresari i propietari agrícola d’origen navarrès José Irigoyen. El 1958 es van incorporar al projecte Jordi Cortada i l’empresari de Mollerussa Rossend Castelló. Des d’aleshores, el Principal ha estat testimoni mut de la història de Lleida. Pel seu escenari han passat Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Els Joglars, Joan Manuel Serrat, Antonio Molina, Raphael, Lola Herrera, Paco Martínez Soria, Núria Espert, Josep Maria Flotats o Lluís Llach, per citar alguns exemples dispars. El concert de Llach va ser memorable. Era desembre del 1976. Franco havia mort, però el franquisme no, fins al punt que en represàlia perquè el cantautor de Verges va interpretar L’estaca van disparar contra l’aparador de la botiga de discos Orley, on estava exposat un LP de Llach. La policia va trobar quatre casquets de bala, uns dels quals va impactar contra un disc de Pau Casals, tota una metàfora. El propietari de la mítica botiga, Romà de Muelas, va fer la pertinent denúncia, malgrat sabent que no prosperaria per la impunitat de la ultradreta a la Lleida del postfranquisme. El lleidatà Miguel Gómez Benet, conegut com El Metralleta o El Padrino, va passar unes hores detingut per aquests fets, però va quedar lliure. Un any després seria el cervell de l’atemptat contra la revista El Papus a Barcelona. És per aquestes i tantes altres històries de la Història que el Principal ha de ser recuperat, perquè forma part del patrimoni sentimental de Lleida. Aquí es va recuperar el teatre infantil en català gràcies al cicle Cavall Fort i aquí es va vestir de gala la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida amb Federico Luppi al capdavant. Massa records per declarar-lo en ruïna.
