L’exemple de Simone Biles
No necessitàvem que Simone Biles caigués a la barra d’equilibri o posés els dos peus fora del tapís en l’exercici de terra d’ahir per saber que la ja llegendària gimnasta nord-americana és humana. Ens va donar bones proves d’això a les Olimpíades de Tòquio 2020, quan davant de l’estupor de propis i estranys va anunciar que es retirava de la final per equips perquè volia primar la seua salut mental. Va assegurar que ja no confiava tant en si mateixa i que el seu cos no es coordinava amb la ment. Va ser un dur cop per a l’equip i no van faltar els qui van criticar la seua decisió amb tota mena d’arguments patriòtics o disciplinaris, que incidien que els esportistes d’elit guanyen molts diners i que ja saben que uns Jocs Olímpics impliquen una pressió que, segons aquests experts de sofà, han de saber imposar-se a l’estrès mediaticosocial. Biles va deixar de mirar les xarxes socials i es va centrar en família, amics i cos tècnic i a poc a poc va anar superant els seus dimonis. Dimonis que, ho vam saber poc després, no eren exclusivament esportius, sinó que tenien també molt a veure amb els abusos que havia patit per part del metge de les gimnastes. Aquesta gran esportista d’Ohio de només 27 anys va tornar gradualment als entrenaments i amb la capacitat de treball que sempre l’ha caracteritzat, la seua tenacitat, el seu talent innat per a la gimnàstica i, per descomptat, sense abandonar la teràpia que tant la va ajudar fa quatre anys, va tornar a competir en els Jocs de París, i malgrat que no igualarà el rècord de la soviètica Larissa Latínina (va participar en els JJOO de 1956, 1960 i 1964, conquerint nou ors), se’n va amb tres ors i una plata que deixen el seu palmarès total en set ors, dos plates i dos bronzes, que la situa a l’Olimp dels escollits per passar a la història. Perquè aquesta heroïna de carn i os suma al seu medaller olímpic una trentena més de títols com a campiona del món de les diferents disciplines en què competeix. A més, els pròxims Jocs seran a Los Angeles i Simone, que tindrà 31 anys aleshores, ha demostrat al llarg de la seua carrera que les grans estrelles, fora i dins dels estadis, no són les que no cauen mai, sinó les que s’aixequen de nou cada vegada que entrepussen i, per tant, no la descartin per al 2028. El seu exemple és molt positiu per al món de l’esport i societat en general, massa centrats en els metalls i els comptes corrents i poc donats a reflexionar sobre coses tan importants com la salut i l’equilibri mental. Bravo per Simone Biles, igual com es mereix també un reconeixement públic l’esportista espanyola Carolina Marín, que, després de superar múltiples lesions i contratemps que la van apartar també de Tòquio, va saber reposar-se i ser present a París, quedant-se amb la mel als llavis d’una final que tenia a l’abast, quan la fortuna li va tornar a jugar una mala passada i es va lesionar.
