La investidura d’Illa

Les eleccions a la presidència de la Generalitat del passat 12 de maig van donar uns resultats sense majories clares (PSC, 42; Junts, 35; ERC, 20; PP, 15; Vox, 11; Comuns, 6; CUP, 4 i AC, 2) que obligaven a pactes si no es volia anar a una repetició electoral. L’independentisme va perdre la supremacia dels últims anys, propiciat per la patacada d’ERC, que retrocedia en més de 100.000 vots i dotze diputats, i malgrat l’ascens de Junts, que va sumar dos diputats més que el 2021 i 70.000 vots directes, i no els arribava per aconseguir a la majoria absoluta (68 diputats). Aquest va ser el resultat d’uns comicis marcats per una alta abstenció, bàsicament procedent dels ciutadans sobiranistes. Per tant, corresponia al guanyador dels comicis, Salvador Illa, del PSC, prendre la iniciativa d’intentar formar govern. Per a això, els socialistes s’han compromès amb els republicans a aprovar un nou finançament per a Catalunya, pedra angular de les reivindicacions dels catalans des de fa dècades. No és acceptable que una de les comunitats que més aporta i la solidaritat de la qual amb la resta de l’Estat està més que demostrada hagi de viure sempre amb restriccions de tot tipus pel dèficit fiscal, reconegut i demostrat amb llums i taquígrafs. És evident que no serà fàcil aquesta singularitat financera de Catalunya perquè per equiparar-se a la quota basca caldria canviar la Constitució i ara com ara no hi ha cap intenció, ni del PSOE ni moltíssim menys de la dreta espanyola, de fer aquest pas. Però al Congrés sí que es poden aconseguir canvis significatius a la LOFCA (Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes) que comportin més capacitat de recaptació i de despesa per als catalans. No serà un camí fàcil, perquè tant la dreta com molts barons socialistes no estan disposats a reconèixer aquesta singularitat catalana, sense oblidar el comodí judicial, que utilitzen sempre els immobilistes per evitar avenços justos i democràtics. Però el que està clar és que la societat catalana vol que la Generalitat tingui Govern com més aviat millor per desbloquejar els molts assumptes pendents que hi ha a l’agenda econòmica, política i social. Sanitat, educació, seguretat, immigració, energies alternatives, Rodalies i una infinitat de qüestions esperen sobre la taula. Però de la mateixa manera que cal respectar la voluntat dels ciutadans plasmada a les urnes, seria del tot vergonyós que la nova legislatura catalana comencés amb el 130 president de la Generalitat, Carles Puigdemont, destituït pel 155, entre reixes. La llei d’amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats compta amb la mateixa legitimitat democràtica que la pròxima investidura de Salvador Illa i, per tant, l’aparell judicial no pot ni ha de convertir-se en un poder fàctic que boicotegi aquells que ha beneït la ciutadania.