Les olimpíades i l’exemple del Sícoris i del Cadí

Els Jocs Olímpics de París van abaixar ahir a la nit el teló després de més de dos setmanes de competició en un total de 32 esports, alguns amb múltiples disciplines. A l’hora de fer balanç, cal concloure que l’organització ha tret bona nota, amb l’esborrall del mal estat de les aigües del riu Sena, que fins i tot han provocat infeccions a algun dels esportistes que hi han hagut de nadar. Respecte al medaller, una cosa que tots els països miren molt malgrat que es digui que l’important és participar, Estats Units ha mantingut el domini que exerceix des de Londres 2012, tot i que empatada en ors amb Xina. Per la seua part, Espanya s’ha hagut de conformar finalment amb 18 metalls, que l’han deixat en la quinzena posició del rànquing. Són una més que a Tòquio, però per sota de l’objectiu de superar el sostre històric de les 22 de Barcelona’92 que s’havia fixat el Comitè Olímpic Espanyol. La participació de la delegació estatal a les cites olímpiques acostuma a anar acompanyada d’una epidèmia que podríem denominar de “medallitis”, que comporta que esportistes fins llavors gairebé anònims a competir en disciplines poc mediàtiques es converteixin en herois si obtenen un metall, mentre que altres de molt més coneguts i amb una gran trajectòria són criticats i fins i tot vilipendiats –això és cada vegada més habitual a través de les xarxes– si no arriben al podi. La clau perquè hi hagi bons resultats no passa per posar el focus en aquests grans esdeveniments, sinó per apostar per una estratègia a mitjà i llarg termini que passi per potenciar l’esport de base i garantir que hi hagi instal·lacions dignes per a tota mena d’esports. Això requereix una planificació que estigui dotada de prou pressupost. Els fruits que acaba donant un treball constant i que compti amb els mitjans indispensables es pot veure en dos exemples de Lleida. Un és el de Saúl Craviotto, que s’ha convertit en l’espanyol més premiat en els Jocs al rebre la seua sisena medalla en piragüisme en aigües tranquil·les, esport en el qual es va iniciar al Sícoris, club amb gran tradició en aquesta modalitat. És difícil que surti un altre Saúl, però sense la tasca de planter que fa aquesta entitat seria impossible i, a més, els èxits de Craviotto han possibilitat que ara Lleida ciutat tingui millors instal·lacions amb el centre de piragüisme que porta el seu nom. I el mateix passa en aigües braves amb el Cadí Canöe Kayak de la Seu d’Urgell, que cada vegada està més a prop que algun dels seus membres assoleixi la glòria olímpica que ha aconseguit un piragüista que es va forjar a les seues files, Pau Etxaniz. En aquest cas, el treball del club es basa en unes instal·lacions impecables, el Parc Olímpic del Segre. Fer planter comptant amb recursos i equipaments adequats és l’única recepta vàlida per tenir un esport d’elit de primera línia i no hi ha cap alternativa a aquestes premisses.