Amb la llei no n’hi ha prou per posar fi al masclisme

Doble assassinat masclista a Barcelona i 31 dones mortes en el que va d’any en mans de marits, exmarits, parelles, exparelles o simplement coneguts (la xifra s’eleva a l’esgarrifós nombre de 1.275 des del 2003). Un alt càrrec de la Policia Nacional, Juan Fortuny de Pedro, jubilat l’any passat i que va ser cap d’aquest cos a Lleida durant quatre anys, va matar dimarts amb una arma de foc la seua última parella (de fet hauria tallat amb ell aquest mateix dilluns), de 60 anys edat i empleada de l’ajuntament de Rubí, i la seua exdona, al seu domicili de la població contigua de Castellbisbal, on encara vivia l’assassí, i lloc en el qual finalment es va suïcidar. Un doble crim que els Mossos d’Esquadra investiguen com a violència masclista. En tots dos casos les filles de les dos dones van ser les que van trobar els cadàvers de les seues mares. Segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), cap de les dos difuntes no apareix en el sistema com a víctima prèvia de violència de gènere. Moltes de les persones consultades per aquest diari sobre la figura de Juan Fortuny i el seu pas per Lleida no donaven crèdit a aquests fets perquè, en aparença, era una persona amable i empàtica, sense brots violents. Una altra consideració a destacar seria el fet que cap de les dos no havia presentat mai denúncia contra el seu assassí, la qual cosa des del nostre punt de vista no té cap rellevància perquè és evident que si ja costa denunciar un ciutadà corrent per les conseqüències de victimització i estigmatització que comporten, com s’havien d’atrevir a denunciar un alt càrrec de la Policia Nacional, condecorat i amb 44 anys de servei, aparentment irreprotxable? Ara el Govern espanyol estudia retirar-li precisament les medalles i honors, cosa que hauria de fer immediatament perquè aquest doble crim, impune a causa del seu suïcidi, almenys tingui una conseqüència en el seu historial. Davant d’aquesta xacra que no cessa tenim l’obligació d’anar més enllà del Codi Penal per acabar amb el masclisme social, que compta els dies per víctimes, tant de les mortals com dels seus fills, pares o germans, que han de continuar vivint, amb aquesta monstruositat que comporta acabar amb la vida d’un ésser estimat. La igualtat no es mesura només pels càrrecs que ocupen les dones en la societat o la seua incorporació en el món professional, artístic o científic. La igualtat és respecte i tolerància envers les decisions que prenen les dones, també en l’àmbit emocional. La llei, els minuts de silenci, la indignació i les manifestacions serveixen, i molt, per anar avançant en aquest llarg i luctuós camí cap a la igualtat de gèneres en tots els àmbits, però fins que no s’assumeixin aquesta sensibilització i aquesta consideració i aprenguin des de la més tendra infància, el terrorisme domèstic continuarà sent notícia i seguirà arruïnant vides i avergonyint-nos com a col·lectiu.