La crisi migratòria
Sis mesos després, el president del Govern central, Pedro Sánchez, torna a Mauritània en una minigira per l’Àfrica que el portarà també a Gàmbia i el Senegal, els tres països de la façana atlàntica des dels quals parteixen la pràctica totalitat d’embarcacions que no deixen d’arribar a les Canàries. Ho fa aquesta vegada amb una agenda de trobades en les quals es posarà l’accent en l’economia, després que el ministre del ram, Carlos Cuerpo, hagi donat un cop de timó en l’estratègia que busca obrir nous projectes empresarials que fomentin el desenvolupament i l’ocupació en origen. La crisi migratòria és una realitat que fa bé a afrontar l’executiu central perquè el ritme actual d’arribades és insostenible. Així, la delegada del Govern espanyol a Ceuta, Cristina Pérez, va informar dilluns que des del 22 d’agost s’ha registrat una mitjana de 700 intents diaris d’entrada irregular en aquesta ciutat autònoma, amb pics que van assolir els 1.500 intents en un sol dia. I a les Canàries dia rere dia es repeteixen les imatges de migrants rescatats i arribant a port. S’espera que els propers mesos i amb el mar en calma aquesta xifra augmenti. La situació és, doncs, molt preocupant i competeix al govern de l’Estat equilibrar aquesta entrada massiva de persones que no pot assumir cap comunitat sense posar en risc el benestar social dels mateixos emigrants i tensar la pau social, que requereixen una integració gradual i assumible. Especialment sensible és la situació de Catalunya, que representa el 17% de la població espanyola i acull el 22% dels immigrants, col·locant-se com la comunitat més receptora. I els catalans, segons l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), són també els més oberts a rebre aquests ciutadans migrants, però sempre que es controli i regulin els fluxos. La integració gradual i no massificada és l’única forma d’aconseguir que aquests 1,2 milions d’estrangers que han arribat a Catalunya se sentin part de la comunitat i assumeixin tots els seus deures i drets. No abordar la problemàtica i mirar cap a un altre costat tan sols beneficia l’extrema dreta, que generalitza els inconvenients sense valorar cap dels avantatges.
Vestits de Paper
Mollerussa, juntament amb Amposta i Porto, inicia un camí complicat però il·lusionant perquè una de les seues senyes d’identitat de la cultura popular, els Vestits de Paper, siguin declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Tradició, ofici i creativitat són el fet diferencial de l’art de cosir, que es va iniciar com una festa per a modistes als anys 60, en honor de la seua patrona santa Llúcia, i que pot convertir la ciutat i les seues costureres en universals
