Habitatge, present i futur
El Consell Executiu va aprovar dimarts el decret del pla territorial sectorial d’habitatge que estableix que en 20 anys els municipis de zones considerades de demanda residencial forta i acreditada hauran de disposar d’un parc mínim destinat a polítiques socials del 15% de les residències principals. A Lleida, la capital i 17 municipis més tenen aquesta consideració. Són, a banda de la capital, el Pont de Suert, la Seu d’Urgell, Sort, Tremp, Solsona, Anglesola, Fondarella, Mollerussa, Balaguer, Golmés, el Palau d’Anglesola, Bellpuig, Guissona, Tàrrega, Cervera, Miralcamp i Vilagrassa. Sorprèn que al llistat facilitat per la Generalitat no s’inclogui cap municipi de la Val d’Aran.
El projecte contempla també que el parc d’habitatges de lloguer assequible s’incrementarà en aquest termini fins al 9% de les vivendes principals a Catalunya. El decret aprovat dona un termini d’un any perquè els municipis de zones amb demanda residencial forta i acreditada, obligats a complir l’objectiu de “solidaritat urbana”, constitueixin un cens d’immobles destinats a polítiques socials. Amb aquest objectiu, i el de cobrir el Pla 50.000 habitatges presentat pel president Illa, la Generalitat ha fet una crida a través de les delegacions perquè els ajuntaments donin compte de la disponibilitat de sòl urbà municipal, que es destinarà a aquesta finalitat.
La delegada del Pirineu, Sílvia Romero, va dir que nombrosos ajuntaments han respost, ja que “és una qüestió que els preocupa molt”. La música de tots aquests anuncis sona bé, però recordem que el president José Montilla ja va prometre 50.000 habitatges el 2006 i que es necessita molt més que intencions per convertir desitjos en realitats. A més, tots aquests plans són a llarg termini i el problema és d’avui, i si bé és cert que perquè un arbre creixi primer cal plantar-lo, també és veritat que no podem esperar 15 o 20 anys a disposar de pisos i cases, tant de lloguer com de propietat molt més accessibles. Les administracions, en general, es preocupen bastant dels col·lectius vulnerables i és just que així sigui i els rics ja tenen els seus propis mecanismes per fer-se sentir, el problema és en aquesta immensa classe mitjana que va des dels que cobren 25.000 euros anuals fins als 40.000, que té pocs ajuts o incentius fiscals, que ja fa anys ni els desgrava la hipoteca i que és la que més contribueix a mantenir la societat del benestar. Una societat justa ha de gravar qui més té i vetllar pels més necessitats, però no es pot oblidar aquesta àmplia capa de persones que abans anomenàvem classe mitjana i que cada dia està més empobrida. Cal planificar el parc d’habitatges del futur, sens dubte, però hi ha una problemàtica urgent de falta de pisos i cases que requereix solucions immediates i que les administracions han de prioritzar.
