Els cementiris s’adapten als nous temps

Són “l’altre barri” en un sentit metafòric però fins a cert punt també literal. Els cementiris són un reflex de la societat que habita els municipis a què pertanyen. O haurien de ser-ho. Sorprèn que fins al 2020, quan la pandèmia va fer inviable el trasllat de restes humanes d’un país a l’altre, els més 55.000 musulmans que viuen a les comarques de Lleida no podrien enterrar els seus difunts d’acord amb la seua religió i haguessin de repatriar els cadàvers fins al seu lloc d’origen, la qual cosa representa un cost d’uns 8.000 euros. A poc a poc els cementiris s’actualitzen i habiliten zones perquè les persones de religió musulmana puguin rebre sepultura a terra i no en un nínxol. A Lleida ja hi ha un espai d’aquestes característiques, que acull les restes de vuit persones i set fetus. També Tàrrega i Agramunt s’han posat al dia i Bellpuig i Tremp han iniciat tràmits per habilitar sepultures a terra. Tampoc la religió jueva admet el sepeli en un nínxol, de manera que no és una demanda exclusiva del col·lectiu islàmic. Però no només es tracta de garantir que en un estat aconfessional com el nostre es pugui viure i morir d’acord amb les creences de cadascú. La societat ha canviat més enllà de la realitat multicultural, cosa que implica que també els ritus evolucionen. Un 50% dels difunts de la ciutat de Lleida ja són incinerats, una tendència que no ha deixat de créixer els últims anys. Paradoxalment hi ha un sol crematori a tota la província, ubicat al cementiri de Lleida. Se n’ha projectat un de nou entre la carretera N-240 i el carrer Almeria de la Bordeta que no està exempt de polèmica. Paral·lelament, a Bellpuig està previst habilitar un altre crematori, per a la qual cosa s’haurà de modificar el POUM. Però independentment de si es decideix optar per enterrament o cremació, el que és innegable és que al morir-se cal passar per caixa. Els funerals costen un preu mitjà de 4.000 euros a Lleida, quatre vegades el salari mínim interprofessional. I com que res no és més democràtic que la mort, malgrat aquests preus els cementiris es queden petits. A Mollerussa, Guissona i Cervera és urgent l’ampliació davant de la falta d’espai i a Solsona s’advoca pel reciclatge de tombes antigues per allargar la vida del cementiri.Turisme i habitatgeNingú dubta que el turisme és el principal motor econòmic de les comarques de muntanya, però això no l’eximeix de generar debats sobre l’actual model. Que tan sols un 17,5% dels habitatges del municipi de la Vall de Boí siguin primeres residències és una anomalia que a curt i mitjà termini complicarà l’arrelament dels joves