El Corredor Mediterrani i Lleida
El Corredor Mediterrani, una doble plataforma d’ample internacional i amb alta velocitat que discorrerà des de la frontera francesa fins a Algesires, unint ciutats tan importants com Barcelona, València, Alacant, Múrcia i Màlaga i connectant-les al seu torn amb la resta d’Europa, és una infraestructura que porta més de 20 anys de retard i que Catalunya ja reclamava des de molt abans perquè permetrà viatjar més ràpid i amb més freqüència i, sobretot, impulsarà el transport de mercaderies per ferrocarril i l’ocupació en aquesta àmplia xarxa que, si hagués partit de Madrid, faria anys que estaria acabada. És trist però real, el centralisme imposat a la xarxa de carreteres i línies de ferrocarril des del 1851 en què es va promulgar la que pot definir-se com la primera llei de carreteres d’Espanya (classificava les carreteres en quatre tipus: generals, transversals, provincials i locals i imperava el caràcter centralista, amb un suport total cap a les carreteres radials, que eren les úniques finançades en la seua totalitat per l’Estat. No importava que algunes vies transversals tinguessin més importància o trànsit que altres de generals, totes han de tenir la capital de l’Estat com a punt zero). Tota línia de transport ha de tenir encara avui com a centre vertebrador Madrid i el Corredor Mediterrani és una de les víctimes d’aquesta política mesetària. Però el menysteniment que s’ha donat a aquest projecte per part de tots els governs espanyols té una segona marginació en el seu disseny i que no és cap altra que la connexió amb Lleida que necessita, igual com Barcelona, Tarragona o Girona, una via ràpida per exportar els seus productes i moure amb més agilitat les seues sinergies amb aquestes ciutats i Europa. Els diferents sectors econòmics lleidatans sempre han reivindicat un enllaç viable i logístic amb aquest eix i ahir, a iniciativa de Junts i amb els vots a favor de tots els grups del Congrés a excepció de Vox, es va aprovar una iniciativa parlamentària que insta el ministeri de Transports i Adif a col·laborar amb la Generalitat per connectar aquesta xarxa ferroviària amb el futur polígon de Torreblanca i la seua terminal de tren per millorar el trànsit de mercaderies entre la capital de Ponent i Tarragona amb ample europeu. Paral·lelament, els grups del Congrés demanen també l’ampliació d’horaris i combois de les línies R13 i R14 de passatgers, vitals perquè aquesta vertebració del territori comenci a ser realitat. Tots els partits polítics s’omplen la boca sovint d’anar reduint el cotxe privat amb l’objecte del transport públic, sobretot per ferrocarril que hauria de ser més còmode, eficaç i sostenible, però tots aquests propòsits de poc serveixen si seguim tenint, alta velocitat al marge, uns trens més propis del segle XX que del XXI, per molt que el ministre Puente digui, sense enrojolar-se, que “Catalunya té un servei ferroviari envejable”.
