L’ocupació pública com a termòmetre econòmic...
Un total de 808 aspirants es van presentar dissabte a les proves del concurs d’oposició de l’ajuntament de Lleida per cobrir 60 places d’auxiliar administratiu, categoria que ocupa una de les escales més baixes en la funció pública. Es tracta d’un número rècord en una convocatòria del consistori de la capital que encara hauria pogut ser més gran, perquè hi havia un miler d’inscrits i uns dos-cents no hi van acudir. És evident que moltes persones volen accedir a una ocupació pública, perquè aquesta gran demanda s’ha repetit en els últims mesos en convocatòries d’altres administracions. En temps d’incertesa com els actuals, poder tenir una plaça fixa gairebé garantida per a tota la vida té més atractiu, tot i que d’entrada el salari no sigui excessivament elevat. A més, aquesta última connotació ha perdut rellevància perquè moltes persones que tenen una feina perceben retribucions amb les quals no arriben a final de mes o ho fan amb prou feines, així que per a elles treballar en l’administració és una bona sortida. I un altre punt que pesa a favor d’aquesta opció és que les prestacions en forma de dies de lliure disposició, permisos o ajuts superen les vigents en la majoria de les empreses. Tots aquests factors permeten concloure que la capacitat d’atracció de l’ocupació pública depèn més de la dinàmica de l’economia que no del fet que els joves siguin ara menys emprenedors o s’esforcin menys que abans.
...i de l’acció política
Totes les administracions es troben en la fase final del procés d’estabilització imposat per la llei 20/2021 de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública, aprovada a instàncies de la Unió Europea perquè els treballadors sense plaça fixa no siguin més del 8%. Quan va començar aquest procediment aquest percentatge era d’entre 4 i 5 vegades més en molts sectors i hi havia empleats temporals que feia més de deu anys que es trobaven en aquesta situació. El motiu va ser que la denominada llei Montoro aprovada el 2012 pel Govern del PP limitava dràsticament la capacitat de convocar oposicions per cobrir vacants, també les generades per jubilacions. La solució per la qual van optar les administracions, inclosa la central, va ser recórrer a interins i laborals temporals, que anaven enllaçant contractes, sense que en molts casos hi hagués cap procés de selecció. I ara, un bon número han accedit a una plaça fixa només a través d’un concurs de mèrits. És a dir, que una llei que teòricament volia racionalitzar la funció pública el que va fer va ser distorsionar-ne el funcionament i menyscabar els principis d’igualtat, mèrit i capacitat per accedir-hi
