Nou revés per a Núñez Feijóo
El president del PP europeu, Manfred Weber, va comunicar abans-d’ahir als eurodiputats de la seua formació que votaran sí a la designació de Teresa Ribera com a vicepresidenta primera de la Comissió Europea al nou equip de Von der Leyen. En concret, Ribera assumirà les àrees de Competència i Transició Verda. El malestar dels eurodiputats del PP espanyol amb la seua família europea era evident i van sortir amb gest seriós i sense voler fer declaracions al final de la reunió, en la qual tot el grup tret dels espanyols va avalar el pla d’aprovar sense votació secreta a Ribera i a la resta del paquet de vicepresidents. Dura derrota per a Alberto Núñez Feijóo, que no només ha perdut el pols per intentar desviar el fracàs estrepitós del seu president a València, Carlos Mazón, durant la dana cap al Govern espanyol, sinó que també ha quedat patent a tot Europa la poca rellevància que té ell mateix i el seu partit en el bloc conservador europeu, majoritari en vots i escons. Feijóo mai reconeix les seues derrotes i el seu relat és el de l’èxit, fins i tot quan perd, com a les últimes eleccions generals del juliol del 2023, la victòria del qual a les urnes li va ser insuficient perquè la democràcia parlamentària obliga a armar una majoria suficient per ser investit, encara que sigui per la mínima. I Feijóo no ho va aconseguir. El líder del PP, convençut que la seua biografia podria sobreposar-se a l’aritmètica, va exigir ser designat pel cap de l’Estat per a una votació que sempre va confiar a tirar endavant i no va poder.
Premis ARC a Lleida
Sigui com sigui, la seua investidura fallida i la deriva radical a la qual s’ha deixat empènyer per Vox l’han precipitat a l’abisme de la negació i a un ring polític ple de fang que, de moment, res de bo ha aportat ni a ell ni molt menys als ciutadans. Isabel Díaz Ayuso es deu estar delectant a Madrid amb les derrotes patides per Feijóo a València, Brussel·les i ahir mateix al Congrés dels Diputats, que va donar aire a Pedro Sánchez i el seu govern a l’aprovar la reforma fiscal a la qual obligava Europa perquè les grans corporacions passin a tributar un mínim del 15%. Pels pèls, amb cessions a dreta i esquerra i fins i tot amb contradiccions, a l’acordar amb Junts l’eliminació de l’impost a les energètiques, alhora que prometia a ERC, Podem i Bildu allargar el seu impost un any, via decret, però aprovat
