Emergència habitacional
L’especulació i el turisme han desbocat els preus del lloguer. Primer es va produir l’ennobliment del centre de Barcelona, però en pocs anys el problema escatxiga gairebé tot el país i les comarques de Lleida no són alienes a aquest fenomen, especialment les del Pirineu. La crisi habitacional va treure ahir al carrer milers de persones a la capital catalana, encara que també hi va haver una concentració a Lleida. L’article 47 de la Constitució diu que “tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’un habitatge digne i adequat”, però si el 1978 això era poc més que una declaració d’intencions –era la dècada en què es van erradicar barris sencers de barraques que van donar pas a blocs de protecció oficial–, en l’actualitat és ciència-ficció. Els preus dels habitatges no han deixat de pujar malgrat l’esclat de l’anomenada bombolla immobiliària el 2008, i els salaris s’han quedat enrere. En barris de Lleida com Joc de la Bola, el preu del metre quadrat és de 1.959 euros, amb la qual cosa un pis de 90 metres supera els 175.000 euros. Per contra, el salari mitjà anual a la demarcació és de 20.506 euros. I poc canvien les coses si s’opta pel lloguer. Cada pis que s’ofereix a Lleida té 49 persones interessades. Puja la demanda i baixa l’oferta, perquè el parc d’habitatges de lloguer ha passat de 6.520 a 4.774 en cinc anys. I el preu mitjà que paguen els inquilins és de 673 euros al mes.
La UdL creix a Igualada
No hi ha una solució màgica, però és evident que sense una aposta ferma de les institucions per les promocions d’habitatge de protecció oficial es condemnarà tota una generació, que no veu com independitzar-se. És cert que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ja va anunciar que el seu govern invertiria 4.400 milions per construir 50.000 habitatges públics abans del 2030, però els inquilins intueixen que sense pressió les promeses polítiques tarden més a complir-se i ahir van exhibir múscul i van posar sobre la taula problemes que van més enllà de la construcció de nous pisos. En algunes zones sí que hi ha parc immobiliari en oferta, però en règim de lloguer de temporada o usos turístics. En aquest mateix diari explicàvem l’any passat el cas de l’alcalde de Riu de Cerdanya, Abel Alfonsín (Junts), que no podia viure al poble que l’havia elegit com a governant a causa de l’alt preu de l’habitatge. Un exemple paradigmàtic de la situació insostenible a la qual s’ha arribat
