Una societat sobremedicada
La despesa farmacèutica per receptes del Sistema Nacional de Salut (SNS) puja cada any, una tendència que es repeteix a tots els països i, més enllà dels fàrmacs amb receptes, el que està comportant és el que es coneix com sobremedicació: una tendència a prendre de vegades tractaments farmacològics que no es necessiten. En general, el consum de medicaments al món ha augmentat per l’aparició de tractaments que permet millorar l’esperança de vida de les persones amb malalties cròniques o que ofereix una teràpia a pacients que abans no la tenien. Però, a més, hi ha una tendència social generalitzada a medicalitzar els problemes de la vida diària ja que nombrosos estudis identifiquen un elevat percentatge de pacients grans que prenen medicaments potencialment inadequats per a ells. Aquesta situació de medicalitzar els problemes diaris sense fer-ne un ús més adequat i segur ha provocat que actualment la sobremedicació sigui un problema real en diferents països. Espanya es troba al top 3 europeu en consum d’antidepressius, ansiolítics i benzodiazepines (a Lleida a Atenció Primària el seu ús ha augmentat un 12% al pla i un 25% al Pirineu en un any). A més d’un alt consum de psicofàrmacs, els medicaments més consumits són els analgèsics i antiinflamatoris, tot i que també es troben entre els més venuts l’àcid acetilsalicílic o el sintrom. També és alta encara la proporció d’antibiòtics que es consumeixen malgrat les mesures que s’han anat establint per reduir-ne el consum i la prescripció. A més, hi ha vegades que es mantenen en el temps tractaments que es van planificar per a un problema puntual, com pot ser el cas de les benzodiazepines. Aquesta falta de control en l’ús de la medicació actualment es veu agreujada per la sobrecàrrega assistencial dels especialistes d’Atenció Primària. Els processos de revisió, conciliació i desprescripció de la medicació són claus per evitar que un pacient estigui rebent un tractament innecessari. Ens trobem doncs davant d’un problema que s’hauria de començar a resoldre als Centres d’Atenció Primària (CAP) o ambulatoris dels municipis més petits, però la personalització mèdica i els tractaments multidisciplinaris requereixen temps, coordinació i una adequada comunicació amb els pacients, a més de múltiples teràpies alternatives, que van des de la vida sana a l’exercici i la comunicació social, que al seu torn requereix inversió i personal. La diagnosi és clara i seria bo que com més aviat millor totes les administracions abordessin aquesta problemàtica poblacional perquè de la salut col·lectiva depèn l’estat del benestar i més en una comunitat com la lleidatana envellida i amb la generació baby boom a les portes de la jubilació. Els medicaments guareixen però hi ha malalties que requereixen altres tractaments.
