La resiliència de Pedro Sánchez
Resulta evident que la dreta política i la judicial estan passant un escàner al govern socialista, a les seues famílies i els seus entorns. El mateix que van fer amb l’independentisme català els anys previs al procés i durant l’efervescència del nacionalisme català. Alguns van superar la precisa radiografia de la corrupció o tràfic d’influències amb pulcritud i d’altres, no. De tota manera, les clavegueres de l’estat fins i tot quan no van trobar res a què aferrar-se per desprestigiar tal o tal polític no van dubtar a inventar-se directament comptes a Suïssa o fills no assumits, com van fer amb Xavier Trias i Artur Mas per intentar guanyar per la porta del darrere eleccions. I això estan fent ara amb el PSOE, enrabiats per la “gosadia” del Govern central d’aprovar una llei d’amnistia que no agrada al Tribunal Suprem. Així d’enquistades estan algunes estructures de l’Estat espanyol, que neguen el dret democràtic dels governants d’aprovar lleis, com és la seua potestat, igual com ho és de l’aparell judicial fer-les complir. En això consisteix l’estat de dret i la separació de poders. Ara, caldrà esperar per saber quina part de les acusacions abocades sobre el cas Koldo i suposades connivències de part del govern socialista en la compra de mascaretes i el pagament de comissions és veritat i quina part és pura especulació per enfangar l’acció política. Igual que la hipotètica filtració del Fiscal General de l’Estat de la confessió davant d’Hisenda del nòvio d’Isabel Díaz Ayuso. Perquè si part de la cúpula judicial ha declarat la guerra a Sánchez, per qüestionar la seua imparcialitat, el PP encara no ha acceptat que malgrat tenir més vots i escons a les eleccions de juliol del 2023 governa qui aconsegueix la majoria parlamentària necessària per investir un president i des del dia 24 estan intentant aconseguir per terra, mar i aire el que els va negar la ciutadania: una majoria suficient per entrar a la Moncloa. I en aquest clima de femer, el PSOE ha afrontat aquest cap de setmana passat el seu congrés a Sevilla i el resultat és clar: Pedro Sánchez va ser aclamat amb entusiasme davant dels 7.000 delegats i convidats assistents a la clausura del conclave, acompanyat per la seua dona, Begoña Gómez –també acollida amb mostres d’efusió i suport de la militància–, igual que els integrants de la cúpula de l’executiva de Ferraz que han revalidat càrrecs, com la vicesecretària general, María Jesús Montero, i el secretari d’organització, Santos Cerdán. És cert que el poder uneix i que si Sánchez el perdés de segur que hi hauria més díscols, només cal mirar a ERC per adonar-se d’aquesta realitat, però el sanchisme té un manual de resistència a prova de bombes i ara té encara les mans més lliures per continuar negociant els pressupostos amb els nacionalistes i Podem. Un resilient, sens dubte.
