L’aigua, base del progrés de Lleida

Els transvasaments sempre han estat un tema molt delicat perquè els regants necessiten l’aigua per garantir les seues produccions i els que encara no reguen volen fer-ho i reclamen concessions. I més si tenim en compte que venim d’uns anys de sequera que va costar Déu i ajuda superar en la campanya del 2023, quan molts pagesos van perdre part de la collita, sobretot cerealistes, per les retallades aplicades pel Canal d’Urgell davant com de buits estaven els pantans. I a la present collita han estat els viticultors els que han perdut molts quilos de raïm per falta de aigua al secà. I aquest tabú s’engrandeix encara més si del que parlem és d’interconnexions hídriques entre les conques de l’Ebre i les internes de Catalunya per al consum de boca de la gran metròpoli de Barcelona. Partint d’aquesta base i que els experts no auguren precisament sobrants d’aigua de cara al futur, la proposta dels col·legis d’Economistes i Enginyers no ha estat ben rebuda. A més, les competències per a qualsevol pacte de l’aigua entre els usuaris del Segre i Aigües del Ter-Llobregat, o qui anés a assumir aquesta negociació, passen per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i el govern central. La digitalització necessàriaFins aquí tots estaríem d’acord, de la mateixa manera que la gran majoria de regants del Canal d’Urgell saben que l’únic camí per poder mantenir el seu progrés i assegurar collites presents i futures és modernitzar i fer un ús més eficient de l’aigua. L’import estimat de la modernització és de 1.500 milions i és evident que Estat i Generalitat assumiran la part que els correspon, però els regants hauran també de contribuir econòmicament i aquí és on podria entrar la negociació de si l’aigua que estalviaran abandonant el reg a manta podria derivar-se a Barcelona i abaratir els costos d’aquesta modernització. La decisió l’han de prendre els usuaris dels cabals del Segre, tenint sobre la taula totes les dades de forma rigorosa i comptant que els transvasaments són una competència estatal. Ni es pot imposar, ni es pot relegar el progrés de les comarques lleidatanes amb l’objecte de les necessitats de consum de l’àrea metropolitana, però tampoc rebutjar-lo de ple. El debat està obert