Més seguretat per a l’Horta

Els veïns de les partides de l’Horta de Lleida se senten impotents davant dels continus robatoris que pateixen en habitatges i magatzems. Els últims s’han registrat aquest cap de setmana, entre els quals dos a Partida Montcada on, a més, els autors dels assalts han calat foc a les cases. No és la primera vegada, perquè fa un mes uns lladres van robar en tres immobles de la partida de Boixadors i també en van incendiar un. És un altre esglaó en una escalada delictiva que provoca que els danys que pateixen les propietats siguin molt més greus i, per tant, fa que augmenti la preocupació veïnal. Com van assenyalar ahir les famílies que residien en les cases incendiades a Partida Montcada, els efectes van més enllà dels materials. “Et destrossa la vida”, va manifestar una de les afectades. Això passa malgrat que l’ajuntament va instal·lar una trentena de càmeres amb lectors de matrícula en camins de diferents partides fa més de dos anys, i encara té previst col·locar-ne més. Així mateix, la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra han incrementat la vigilància en els últims mesos. Tanmateix, els fets demostren que, de moment, aquestes actuacions no són suficients. Dos dels principals problemes a què s’enfronten les forces de seguretat són la gran superfície de l’Horta –ni més ni menys que unes 19.000 hectàrees– i la intricada xarxa de camins que hi ha, la qual cosa fa que sigui molt difícil de controlar l’accés de vehicles i persones. I un tercer, que queda fora del seu abast directe, és la cada vegada més evident necessitat que hi hagi un càstig més gran per als delinqüents reincidents a fi d’evitar que els lladres habituals tornin a estar al carrer poc després de ser detinguts. És una situació complexa per a la qual no hi ha solucions màgiques, però les administracions tenen l’obligació de treballar per prendre mesures que permetin millorar el nivell de seguretat, sent conscients que garantir-la en tot lloc i instant és impossible.Primavera àrab sense fruitsLa caiguda de Bashar al-Assad a Síria després de 14 anys de guerra civil aporta un altre element d’inestabilitat al Pròxim Orient en plena crisi per l’ofensiva d’Israel a Gaza, els bombardejos al Líban i les escaramusses amb l’Iran. A més, constitueix l’epíleg del que en el seu dia va ser batejada com “la primavera àrab”, que va comportar el final dels règims dictatorials que governaven Tunísia, Líbia i Egipte. El problema és, com passa a Síria, que han estat substituïts per noves dictadures o bé per una situació caòtica com la que viu Líbia des de la caiguda de Gaddafi, així que aquesta teòrica primavera no ha donat cap fruit