Repensar la reforma de Batxillerat
Ahir ens vam congratular de la marxa enrere d’Educació en el seu beneplàcit inicial d’eliminar la literatura, catalana i castellana, com a assignatura obligatòria a segon de Batxillerat, però la reunificació de les ciències tampoc no té cap lògica. “És un disbarat”, “no té ni cap ni peus” o “és una barbaritat”. Aquestes són algunes de les expressions utilitzades per professors de física, química, biologia i ciències ambientals sobre la proposta de reforma del currículum de Batxillerat presentada per la conselleria d’Educació als centres. Aquesta preveu unificar física i química, d’una banda, i biologia i ciències ambientals de l’altra en una única matèria. Els docents destaquen que, fins fa dos cursos, cada una d’aquestes matèries de modalitat tenia quatre hores de classe a la setmana, que llavors es van reduir a tres. Assenyalen que si aquesta retallada ja va generar molts problemes per poder impartir-ne de forma adequada el contingut, especialment les pràctiques, resulta totalment inviable que es pugui fer fusionant dos matèries en només tres hores de classe. Un altre aspecte en el qual incideixen és que aquesta retallada es produeix quan institucions i empreses proclamen que la formació científica i tecnològica és clau per al nostre futur. A més, des de fa anys, diverses entitats i el mateix departament d’Educació estan promovent l’enfocament STEAM, que integra les disciplines de ciències, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques. Davant l’enrenou creat, i després de rectificar amb la intenció de relegar la literatura catalana i castellana a matèries optatives a Batxillerat, la consellera Esther Niubó va indicar que treballaran perquè aquestes matèries de ciències no perdin hores de classe complementant-les amb altres d’optatives. A falta de veure com es concreta, sembla més aviat un pedaç, perquè si cal complementar-les d’una altra forma, millor no reduir-ne l’horari. I com la gran majoria de docents, els de ciències també reclamen el final dels continus canvis normatius que apliquen els successius governs. Perquè una qüestió bàsica hauria de ser avaluar l’efectivitat d’aquests canvis i, si acceptem que l’informe PISA i altres com el TIMSS són els referents a nivell internacional, cal concloure que el nivell dels alumnes catalans va a menys des de fa anys. Per això, des del sentit comú no s’entén que el que s’estigui fent és apostar encara més per unes determinades pràctiques educatives que ens han portat fins aquí, quan precisament altres països i nacions, com Suècia, Escòcia i la mateixa Finlàndia –que fins fa relativament poc es presentava com un model a seguir– estan fent marxa enrere en les mateixes després de comprovar que els resultats dels seus alumnes han passat a ser mediocres a nivell internacional quan als anys 90 figuraven entre els millors. Caldrà enviar els gurus d’aquests canvis al racó de pensar.
