L’ombrívol futur de la Unió Europea
Un dels episodis històrics més coneguts d’Àustria és que va ser el primer estat que es va annexionar el règim nazi alemany. El denominat Anchluss va tenir lloc el març del 1938 i amb ell Hitler va incorporar als seus dominis el país on va nàixer. En canvi, és molt menys conegut que bona part de la ciutadania va donar suport activament a aquesta unificació i al que comportava. Una dada il·lustrativa és que el nombre d’austríacs que van formar part de les temibles SS era més gran que el d’alemanys en proporció amb la seua població. I just ara, quan falten 5 mesos perquè Europa celebri el 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i del nazisme, Àustria és a punt de tenir un canceller d’extrema dreta, Herbert Kickl, líder del Partit Liberal Austríac, que va ser el més votat en les últimes eleccions, després que la resta de partits no s’hagin posat d’acord per formar govern. D’aquí a poc més d’un mes hi haurà eleccions a Alemanya, on totes les enquestes indiquen que el partit d’extrema dreta AfD, que ha arribat a utilitzar eslògans nazis, es convertirà en la segona força parlamentària, quan no fa tant de temps es posava aquest país com a model del que calia fer per evitar el ressorgiment del totalitarisme. També a Centreeuropa, el govern hongarès encapçalat per l’ultranacionalista Viktor Orbán és més autocràtic que democràtic. Per la seua part, la primera ministra d’Itàlia és des de fa més de dos anys una altra líder ultra, Giorgia Meloni, Holanda compta amb un govern controlat per l’extrema dreta des de l’estiu passat i a França, la segona potència europea, l’ultra Marine Le Pen sembla cada vegada més a prop d’aconseguir el poder. Tots aquests partits coincideixen que són euroescèptics i partidaris de reforçar la sobirania estatal, així que el seu auge resulta difícilment compatible amb el que representa la Unió Europea. Les causes d’aquest ascens generalitzat són múltiples, però està clar que els ciutadans no hem après les lliçons de la història, igual que tampoc no ho han fet els dirigents polítics que han regit les destinacions de la UE i dels seus estats membres en les últimes dècades. Els països de l’Europa occidental van renàixer de les seues cendres després de la Segona Guerra Mundial gràcies en gran part a l’ajuda que va facilitar els Estats Units amb el Pla Marshall, del qual Espanya va quedar al marge en plena dictadura franquista. Aquest ressorgiment va acabar cristal·litzant uns anys més tard en la Comunitat Econòmica Europea, germen de la Unió Europea. L’aportació nord-americana no va obeir a motius altruistes, sinó als seus propis interessos polítics i econòmics i, per desgràcia, no és forassenyat pensar que ara pot passar el mateix amb la nova administració Trump, només que l’objectiu no serà enfortir Europa, sinó al contrari, i Elon Musk ja ho està demostrant.
