El català, en hores baixes
Només havien passat set anys de la mort del dictador Francisco Franco, i dos de la recuperació de les institucions catalanes, quan la Generalitat va posar en marxa la primera de les campanyes per impulsar l’ús del català, fins llavors relegat a l’ostracisme. La Norma, una nena dibuixada per Lluís Juste de Nin, es va colar per tots els racons propagant el lema El català, cosa de tots. Després arribaria un eslògan que reflectia l’augment demogràfic registrat a Catalunya, Som sis milions, mentre que a començaments del present segle el lema era Tu ets mestre, potser no tan famós com altres d’anteriors, i el 2005 arribaria un altre punt àlgid en la promoció de la llengua amb la Queta i el seu famós eslògan Dóna corda al català. Seguiríem amb més iniciatives relacionades amb el mateix tema però millor centrar-nos en la realitat actual. I és que el català és la llengua habitual de menys d’un terç de la població per primera vegada en, com a mínim, 20 anys, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la població del departament de Política Lingüística, que es publica cada cinc anys i els últims resultats de la qual es van donar a conèixer dimecres. Però si aquesta realitat és preocupant per a la pervivència de la llengua encara s’agreuja més si l’anàlisi fa referència als més joves: el català és l’única llengua materna, és a dir, la inicial, de menys de tres de cada deu residents de 15 anys o més. Davant d’aquesta situació, la Plataforma per la Llengua va posar el crit al cel i va presentar la campanya Decantem la balança pel català per mobilitzar la ciutadania i activar-la per fer front a la “situació d’emergència” lingüística d’aquesta llengua. Aquesta entitat va reclamar actuar en àmbits que considera “prioritaris” i, en primer lloc, va exigir a les institucions “un compromís real amb la llengua” i deixar de banda la pedagogia i les bones paraules per passar als “fets”. En segon lloc, la Plataforma va reclamar crear més espais de socialització en català, generar més continguts en català per normalitzar-lo en l’àmbit audiovisual, establir “mecanismes de control” per fer complir la immersió lingüística i que les institucions i la societat es comprometin amb “una identitat col·lectiva lligada a la llengua i explícitament oberta”. Veurem quines respostes tenen aquestes reivindicacions. De moment, la Generalitat, que en aquesta legislatura ha recuperat la conselleria de Política Lingüística, va anunciar un pla de xoc amb 8,8 milions de pressupost per augmentar el nombre de places de cursos de català. És lloable, com ho és també aconseguir que es parli al Congrés o a Europa, però potser seria bo recuperar (i posar en pràctica) eslògans com els primigenis de la Norma i recordar que el català és cosa de tots. A les nostres mans, o més ben dit, a les nostres boques, hi ha bona part de la solució per enfortir un dels nostres principals signes d’identitat.
