Qui es menja la renda de l'agricultor?

De segur que molts dels lectors recordaran el llibre Quién se llevó mi queso, en el qual l’autor i psicòleg Spencer Johnson ens explicava a través d’una senzilla faula la història de quatre protagonistes: dos ratolins i dos lil·liputencs. Els quatre s’alimentaven de formatge. Els ratolins en qüestió es deien Kif i Kof, s’aixecaven cada dia molt d’hora per anar a buscar la seua ració, i no contents amb aquest treball, no paraven d’explorar noves vies a través dels laberints, per si un dia s’acabés el formatge del magatzem que havien descobert. Hem i How, els lil·liputencs, eren dos diminuts humans que, acostumats a trobar sempre el formatge al mateix lloc, es van tornar mandrosos i van caure en la rutina d’anar a buscar la seua ració diària de formatge. Un dia, i sense que cap dels quatre protagonistes s’ho arribés a explicar, les reserves de formatge van desaparèixer del lloc on estaven emmagatzemades fins al moment; i mentre els lil·liputencs es culpaven l’un a l’altre de la nova situació en què es trobaven, Kif i Kof ja havien explorat nous laberints que els van portar a unes noves reserves del preuat aliment. La faula ens pretén ensenyar que, si som laboriosos, previsors i disposem de la curiositat necessària per preveure el canvi, tindrem assegurada la nostra ració de formatge i la nostra renda.

Però la norma, com totes, sembla entossudida a tenir una excepció i ens mostra que, encara que els nostres agricultors actuïn com els emprenedors Kif i Kof, matinant cada dia i anticipant-se als canvis, tot això no és suficient per mantenir la seua ració de formatge.

Què és el que passa perquè els correspongui cada vegada menys formatge? Qui s’està menjant la major part del formatge dels agricultors? Són els lil·liputencs? Algú sap qui són els lil·liputencs que es troben en el mateix camí que els agricultors?

Agricultor, l’ofici dels oficis

Si d’algun ofici podem afirmar que és la mare i fins i tot el pare dels altres oficis és el d’agricultor: agrònom, meteoròleg, tècnic en maquinària i empresari. Sense oblidar la seua activitat essencial, la de conrear la terra. Tanmateix, tot això no sembla suficient, en el seu cas, perquè el retorn sigui al mateix nivell que la contribució a la riquesa del país. Alguns estudis assenyalen que la seua aportació al PIB nacional és del 2% i la seua renda la situen entorn de l’1,5%. Tampoc no és per celebrar la permanent reducció de les persones dedicades al camp, n’hi ha prou de recordar com a l’Espanya del 1986, any que va ingressar a la Unió Europea, els agricultors representaven el 15% de la població activa i les estadístiques actuals situen la xifra per sota del 6%. Si mirem l’escenari europeu, les xifres del nombre d’agricultors segueixen a la rampa de baixada respecte al personal ocupat a la resta de sectors. Una activitat essencial que ens proporciona cada dia a la resta de la societat una cosa tan important com els aliments hauria de ser més coneguda i reconeguda per la resta de la població per evitar així que d’altres s’acabin menjant el seu formatge.