Valors humans a Tòquio 2020

A part dels rècords esportius, n’hi ha d’altres que han quedat a la nostra retina i que tenen a veure amb els valors dels participants, amb allò que representa l’essencial de la seua condició humana i que tant de bo depassin els límits de l’espai i del temps per quedar-se en l’intemporal i permanent.

Un salt d’alçada en l’escala de valors

El salt que Mutaz Barshim i Gianmarco van realitzar a Tòquio no va ser un simple salt olímpic, tots guardarem a la nostra carpeta retiniana les imatges dels dos esportistes en el moment en què, després de saltar 2,37 metres i tenint la possibilitat de realitzar un nou intent per desempatar, decideixen no continuar competint i evitar que hi hagués vencedor i vençut. El que allà va ocórrer depassa estrictament la mètrica d’allò esportiu per passar a formar part de la més noble història dels valors humans.

Enrere quedava una competència extenuant entre ambdós atletes i la decisió poc habitual entre competidors de compartir la glòria, una glòria que amb la seua decisió no va passar a dividir-se entre els dos saltadors, sinó que es va multiplicar i va augmentar amb això l’èpica de la seua decisió i de la condició humana, ja que gestos com aquests ens representen molt més que altres de menys nobles que omplen diàriament els noticiaris de la majoria dels informatius.

L’únic greu d’una ca

iguda és no saber aixecar-se

En l’esport i en qualsevol empresa que emprenguem, el més dur no és caure, el que sí que ens pot deixar empremta és no saber aixecar-nos, caure en un intent no cal que signifiqui acabar en fracàs. En caure, pot ser que perdem la nostra autoconfiança o el que és el mateix, la confiança en nosaltres mateixos, per portar a terme aquell projecte que ens ha portat a un fracàs puntual i fins i tot que hàgim de reconsiderar la possibilitat que aquell no sigui un projecte al nostre abast i que hàgim de canviar els nostres objectius.

El que mai no haurà d’ocórrer davant d’una caiguda és que perdem la nostra autoestima, ja que, si l’autoconfiança té a veure amb la pèrdua de confiança davant de repte concret, perdre l’autoestima significaria perdre la confiança global en nosaltres mateixos i això seria més greu, ja que afectaria qualsevol altre projecte. Quan Sifan Hassan en una de les sèries de classificació per a la final dels 1.500 metres, i passats tot just uns segons de la sortida, és tocada per la keniana Edina Jebitok i acaben les dos a terra, Sifan es va aixecar, va prosseguir i va aconseguir arribar al grup entrant la primera. Sifan va mantenir íntegra la seua autoconfiança.

La cultura de l’esforç

Si en alguna cosa, per damunt de tot, són un exemple els esportistes olímpics, és en la capacitat per entregar-se i esforçar-se al màxim fins a aconseguir els seus objectius. En una societat com l’actual, en la qual en moltes ocasions no reparem en les hores que hi ha darrere d’un treball ben fet o que llancem la tovallola quan els nostres resultats no s’ajusten a les expectatives i en la qual hem d’educar els nostres fills a conrear l’esforç si volen aconseguir les seues pròpies metes, en aquesta societat, els esportistes olímpics són un excel·lent exemple i referents de com no hi ha èxit sense esforç. Sense ell no hauria estat possible que Juan Carlos Navarro tingués presència en cinc olimpíades o que l’atleta Chuso García Bragado a Tòquio completés els seus vuitens Jocs Olímpics.