Jubilar-se entre barracons

En un dels últims programes abans de les vacances de Tot es mou, Helena Garcia Melero va entrevistar Jordi Montero, professor i director de l’Institut Vilafant de Figueres, amb motiu de la jubilació. L’entrevista la van titular Jubilar-se en barracons. La presentadora va mantenir un to amable amb què pocs poden competir i el professor es va mostrar natural, senzill i savi en les respostes, sense mostrar la més mínima estridència en els temes pels quals se li van preguntar, temes que, segons la meua opinió, tenen un interès més enllà del particular, temes que sent tremendament importants per a l’entrevistat, ens obren a tots una finestra per la qual sortir a una realitat diària en què, com sempre, podem veure uns que estan al peu del terreny i de la realitat i altres que viuen instal·lats en les altures mirant els problemes des de tal distància que els resulta impossible percebre aquesta realitat i, si algun cop s’hi atansen i són capaços de percebre-la, semblen oblidar-la amb excessiva facilitat.

Jubilació / homenatge El professor va explicar com alumnes, docents i personal del centre s’havien confabulat –més de 500 persones– retent-li un homenatge i un comiat sorpresa que, amb tota probabilitat, té molt a veure amb els valors del professor, del col·legi i molt poc amb la forma habitual en què la majoria de les persones viuen aquesta sortida de les seues respectives organitzacions a l’arribar el moment de la jubilació. I és que unes vegades per no comptar amb la iniciativa de qui pugui portar el pes de tal organització i en altres perquè el rellotge es converteix en un còmplice incapaç d’arrancar una mica de temps a les agendes alienes, acaben provocant que siguin pocs els que poden guardar a la retina les imatges d’uns moments irrepetibles en una etapa en què les persones han de deixar enrere una llarga etapa professional plena de vivències i iniciar-ne una altra de nova en què , probablement, pesin més els records viscuts que els estiguin per arribar. Víctor Manuel i les escoles amb barracons de Vilafant A l’entrevista també ens van explicar com des de fa més de quinze anys els alumnes d’aquest centre reben les classes en barracons provisionals.

TV3 va passar un vídeo, en el qual alguns alumnes van manifestar les incomoditats que suposava fer vida entre aquelles primes parets, la qual cosa provocava, entre altres coses, que alguns no s’acostumessin a utilitzar els serveis i esperessin a fer les seues necessitats fins a tornar a casa. La situació, i sense arribar al drama que ens descriu Víctor Manuel en la seua vella cançó el Pozo número catorce, em va recordar el paral·lelisme de les situacions. En el cas que ens canta el cantautor succeïa després d’una desgràcia mortal i ens explicava com per davant del pou miner van passar alcaldes, enginyers i fins o tot governadors.

En el cas de Vilafant, i des de l’any 2008, quan van començar les classes en barracons, també han passat polítics, tècnics i altres administradors. Tots comprometent-se a resoldre aquesta provisionalitat i, tanmateix, la situació segueix igual. Desconec si n’hi haurà prou amb l’Ampa denunciant la situació i que TV3 se n’hagi fet eco o serà necessari que algun autor local canti i expliqui la situació.

El que sí que sabem és que a Catalunya gairebé deu mil alumnes reben les classes en barracons, i això en un país com el nostre hauria de quedar enrere.