Empoderament, arma de doble tall... fins quan?

Empoderament en l’àmbit laboral.

És una estratègia de gestió, en la qual el departament d’HHRR posa a disposició dels empleats els mitjans necessaris per a la realització del seu treball d’una forma “autònoma”. La majoria de les fonts que tracten aquest tema, des de les escoles de negocis (IESE, EAE, etc.) fins als organismes relacionats amb l’àmbit laboral (OIT, FEM, etc.) aconsellen l’empoderament de totes les persones a la feina i assenyalen, com palanques a impulsar, aquelles que vagin destinades a promoure la inclusió i el compromís de tots els empleats. Per la seua part les empreses manifesten majoritàriament obtenir més satisfacció laboral, implicació, iniciativa i innovació. Així com la necessitat d’un menor control sobre l’execució dels treballs.

Efectes desitjables i indesitjables.

L’IESE, a més d’assenyalar els efectes positius, ressalta que l’empoderament entre els empleats d’una organització pot ser una arma de doble tall –que porti a un comportament poc ètic dels empleats quan se’ls empeny a tenir iniciativa sense resoldre abans els obstacles a què s’han d’enfrontar. Si volem assolir els efectes desitjables i esquivar els negatius és necessari que l’empresa eviti l’aparició dels anomenats hindrance stressors o factors estressants laborals que apareixen entre els empleats. Correspon als líders empoderadors exercir un paper facilitador que no se sustenti únicament en una autoritat formal sinó també en aquella que emana de la confiança. I neutralitzant, així, la possible ansietat que pugui donar-se davant la percepció d’una responsabilitat més gran per part dels col·laboradors.

Empoderament femení. Fins quan?

Coincideixo que a les empreses hi continua havent raons com la bretxa salarial o la desigualtat d’oportunitats que fan necessàries decisions facilitadores de l’empoderament femení. Dit això, i parlant del tema el cap de setmana passat mentre dinava amb la meua dona i uns amics, un d’ells catedràtic a la UdL, ens va comentar: “A la meua assignatura més del 80% són dones.” Arribat dilluns i passant de la taula del restaurant a la de la fisio i comentant-ho amb aquesta em va etzibar: “Constantino, molt aviat serem el 100%! Només n’entrarà algun si reserven alguna plaça per a discapacitats.” Això que em va dir ella i que em vaig prendre com una ocurrència, hi ha homes que temen que sigui així i, situen l’origen del seu temor en decisions que puguin anar més enllà de la inclusió i que caiguin com ho han fet en altres ocasions els polítics en el bonisme. Com sempre l’èxit de l’empoderament raurà en la presa de mesures que tinguin a veure que la dona ocupi el seu lloc d’igualtat respecte a l’home, però no partint de desplaçar-lo com fins ara s’havia fet amb la dona.