Jaume Magre
Lleida commemora el centenari del naixement –a Cervera– de Jaume Magre. Tenia 15 anys quan es va exiliar amb la seua família, el desembre del 1938. Son pare –Jaume Magre Ubach– milità a ERC, va proclamar la República des de la Paeria cerverina i va ser diputat al Parlament.El nostre Jaume Magre va ser sempre un home d’esquerres, socialista i republicà sense renúncies. El seu compromís amb la llengua i cultura franceses va marcar la seua vida. Al capdavall, com va dir un altre il·lustre exiliat –Max Aub–: “Uno es de donde hace el bachillerato.”Enguany s’escriuran coses més autoritzades que aquesta modesta reflexió que publico com a mostra d’afecte i reconeixement pel que Jaume Magre va representar per a Lleida. M’ha cridat l’atenció la interpretació que Josep Varela va fer l’any 2002 del tarannà de Magre: “Hi ha persones que no perden mai aquesta capacitat de meravellar-se, essència de la infantesa (...) persones que en fer-se grans conserven encara tal mirada (...). Són Petits Prínceps que es perllonguen en el temps. Jaume Magre n’era un.”El pas de Jaume Magre per la Paeria, des del primer ajuntament democràtic, el 1979, va capgirar com un mitjó l’statu quo tardofranquista i durant els 12 anys que va ser regidor va revolucionar la cultura local, amb un ventall d’iniciatives: una nova concepció del Conservatori de Música, la creació de l’Escola Municipal de Belles Arts i de l’Aula de Teatre, per posar tres exemples d’estructures culturals que encara perduren. Quan el vaig conèixer com a regidor tenia un aire senyorívol i destacava per una integritat, tolerància i capacitat de col·laborar amb tothom que avui sorprendrien en un escenari polític que s’ha tornat més agressiu i desproveït de sensibilitat cultural. Segons Varela, en les seues converses amb Magre –parlant del cinisme o l’arribisme d’algú– no tendia a jutjar, sinó que més aviat responia amb un posat d’infant admirat i sorprès. I acabo citant el que Vidal Vidal va escriure sobre Magre a SEGRE, el 1999: “Era un polític de l’època en què la política no era entesa com un modus vivendi (...) sinó com un servei a un país, a una ciutat, a una causa, que (...) eren la del catalanisme i del progrés social, que ell percebia, i no s’equivocava, com a indissociables.”
