Considero un valor
El 90% dels residus tèxtils –segons un estudi referit a Barcelona– acaben incinerats o fan cap a abocadors il·legals del Pakistan, el Camerun o Xile. Entre nosaltres, ningú no cus uns pantalons ni es recorda de l’expressió “girar el coll de la camisa”. En tot cas, entre famílies amigues o famílies amb dos o més germans pot haver-hi bescanvi de roba.
En el primer capítol d’Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, titulat “Posar-se el vestit d’un altre”, l’autor descriu amb una gràcia no exempta de profunditat per què a Josep Pla li agradava tant portar roba dels altres: regalada, intercanviada, reaprofitada, dels seus germans, de Francesc Cambó, de Frederic Vergès.. El 1920 Pla escriu a Josep Maria de Sagarra, des de París: “Avui en Garriga m’ha donat un trajet d’istiu flamant i ara semblo un milionari.” A partir dels anys 50, el nostre misteriós escriptor adopta la sempiterna boina de pagès i la converteix en la seua marca personal, igual que Dalí la va construir sobre el seu bigoti, que continuava marcant les deu i deu, quan el seu cos va ser exhumat, per ordre d’una jutgessa de Madrid per obtenir mostres d’ADN, després d’una demanda de paternitat per part d’una veïna de Figueres.
Som una cultura d’un sol ús, de la compra compulsiva, el consumisme exacerbat, el consum il·limitat de matèries primeres i energies, i la generació de residus. No donem cap valor a allò que l’escriptor Erri De Luca explicava en un poema: “Considero un valor totes les ferides./ Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, callar/ a temps, comparèixer al primer crit, demanar permís abans d’asseure’s (...)/ Considero un valor el viatge del rodamón, la clausura de la monja,/ la paciència del condemnat, sigui quina sigui la culpa.” I també sembla que hem oblidat els 436.000 menors al caire de la pobresa. Són els fills dels repartidors, dels peons i de les dones que netegen casa nostra o el cul dels asilats. Són els que desconeixen l’experiència de triar en una botiga les sabatilles de moda que els agraden. I és que en un país amb tantes criatures pobres, en un país amb índexs tan elevats de segregació escolar, res no ens permet augurar, ara com ara, el futur lluminós (i just) amb què havíem somiat.
