Oradors o lectors?
El plagi és l’acció de presentar idees o expressions d’una altra persona com a pròpies, sense citar-ne la font. N’hi ha de molts tipus i no únicament en la literatura. El plagi existeix també en la vida acadèmica i universitària, i hi ha sospites que molts treballs apareguts en revistes científiques són còpia total o parcial de treballs anteriors, d’altres o del mateix autor. I en política, existeix el plagi? Tant als Comuns com a les cambres de l’Índia, resultaria poc adequat llegir un discurs, i el mateix passava en les Corts i el Parlament de Catalunya de la II República. En no estar escrites prèviament les intervencions, era difícil que incloguessin plagis explícits. Eren retransmeses per la ràdio i els ciutadans les debatien, de tal manera que Companys, Marcel·lí Domingo, Azaña i Clara Campoamor, entre d’altres, no només van ser personatges polítics, sinó també uns oradors brillants. Actualment, sovint són els speechwriters els responsables d’escriure els discursos i articles dels polítics. En la cultura anglosaxona la relació entre escriptors de discursos i polítics és transparent. Tothom sap que Schlesinger feia els discursos de Kennedy i que Jon Favreau escrivia els d’Obama. En canvi, a Catalunya, Espanya i en molts països europeus, aquests escriptors són professionals mantinguts en l’ombra per no posar en dubte l’aura del polític per al qual treballen. Sí que se sap, per exemple, que Fernando Onega escrivia discursos per a Adolfo Suárez i va ser l’inventor de la mítica frase “Puedo prometer y prometo”. També es va descobrir aviat que la famosa frase de Pablo Iglesias (“El cielo no se toma por consenso, sino por asalto”) apareixia en una carta de Marx a Kugelmann, de 1871. Sempre podem donar la raó a Joan Fuster: “És preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals.” I si, actualment, la majoria dels discursos es llegeixen perquè hi ha pocs polítics capaços d’improvisar a partir de la sensibilitat i dels coneixements, almenys haurien de fer l’esforç de llegir bé, llegir poc i, sobretot, no llegir davant de les càmeres de televisió, per evitar d’aquesta manera que es perdi del tot allò que d’humà i emotiu hi hauria d’haver, en les seues intervencions.
