Què és la postveritat?
L’anomenada “postveritat” s’assembla molt a la mentida i la desinformació és tan antiga com la vida humana en societat. El govern no fumiga perquè no plogui, els mestres catalans no prohibeixen als nens anar al lavabo i no ha existit mai una conxorxa dels Savis de Sió, però sempre hi ha qui s’ho creu. Les possibilitats de desinformació s’han multiplicat, en part gràcies a l’efecte de les plataformes tecnològiques, que no només han mirat cap a una altra banda sinó que se n’han aprofitat. Això ha facilitat l’aparició de milers de paràsits que juguen a polaritzar i a difondre racisme, masclisme i odi. Massa ràpidament hem acceptat la substitució del concepte “mentida” pels anglicismes “postveritat” o “fake news”. Potser perquè les acabem interpretant com una mena de veritat alternativa? S’han convertit en amenaces indefinides, però no n’acabem de conèixer ni la definició ni l’abast. Al mateix temps, alguns idealitzen un hipotètic temps passat d’emissors de notícies infal·libles i justiciers, com si els diaris americans de Pulitzer i Hearst no s’haguessin inventat la majoria de notícies que van publicar sobre els fets que van desembocar en la guerra de Cuba o com si no s’haguessin manipulat fotografies, des de principis del segle XX. Penseu que els emissors digitals més poderosos no són friquis o geeks, sinó institucions, partits, empreses i també mitjans de comunicació. A Internet, són una minoria aquells que tenen la força necessària per aconseguir una influència significativa. Aprovar mesures legals perquè els estats vigilin Internet i assenyalin què és cert i què és fals no només constitueix un esforç titànic i impossible, sinó que pot servir per retallar llibertats als usuaris. Molt més que les teories conspiratives em preocupen la llibertat d’expressió, el dret a la informació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Mentrestant, la capacitat de defensa del ciutadà s’haurà de centrar principalment a triar mitjans de comunicació fiables, seleccionar fonts solvents i verificar la informació que rep. Sens dubte, entre aquests referents, hi ha els bons periodistes, aquells que saben que l’objectivitat no existeix, però que estan compromesos amb el rigor, l’afany de veracitat i la vocació de donar veu a una comunitat plural.
