“Que la vida iba en serio”

La joventut no es pot explicar, només es pot viure. Jaime Gil de Biedma va escriure un poema que comença així: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde./ Como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante.” Escrit en la maduresa del poeta, m’agradaria compartir-lo amb els nois i noies que aviat arribaran a la universitat. Tenen el dret i gairebé l’obligació de ser impetuosos, arrogants i exigents, però convé que tinguin presents tres realitats inapel·lables: no són la primera generació jove del planeta, seran els autors de la història de la seua vida i probablement hauran d’afrontar preocupacions i esforços dels quals la generació dels seus pares creia que havia aconseguit protegir-los per sempre definitivament. Julian Barnes va escriure: “L’única cosa que en la meua opinió ha millorat molt darrerament és la tècnica dels dentistes.” Jo no crec que les coses “abans” fossin millors, ni coincideixo amb Homer –“pocs fills són semblants als seus pares: la majoria són pitjors”— i espero no convertir-me mai en un rondinaire. Em faria vergonya. Aquest mite de l’edat d’or o de la decadència del temps present té molt a veure amb la nostàlgia, amb els cicles de notícies negatives i amb el gap intergeneracional, però la realitat és més complexa i cada generació té els seus reptes, èxits i maneres úniques de contribuir a la societat. Aquests joves s’adonaran que la ideologia predominant no és una visió positiva d’un futur millor, sinó més aviat una resignació cínica, una acceptació de com “és el món en realitat” i que la principal funció de la censura ideològica contemporània és aixafar l’esperança. Si no estem segurs de la nostra capacitat per fer del món un lloc millor, podem fer-nos la il·lusió que canviant d’amants, de cotxe o país ens sentirem més feliços? Així s’expressava Joseph Brodsky, parlant amb els estudiants del Dartmouth College, però els advertia finalment: “Ajunteu tot això, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia que us despertareu a la vostra habitació envoltats d’una nova família i un paper de paret diferent (…) amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, però tindreu la mateixa sensació de cansament en veure la claror del dia que entra per la finestra.”