Viure i deixar espai

Si UN dia m’animo a escriure sobre la meua vida, serà en un format deutor de la influència de Michel de Montaigne. M’adhereixo als interrogants que ell es plantejava: Com es poden cosir totes les accions humanes i presentar-les com una sola peça sota la mateixa llum? De tant en tant, sento –com altres contemporanis– la necessitat d’explicar-me com a individu, recuperar el sentit narratiu de la vida, distanciar-me del maremàgnum de notícies i xerrameca de la modernitat tardana i buscar sentit i identitat en el temps i les circumstàncies que ens han tocat de viure: a mi, a la meua família, a la nostra societat, a la nostra gent. Decidir quan s’acaben les coses –retallar.. fins que arribes als caràcters que t’havies proposat o que t’havien imposat— és una forma d’escriure que m’estimula. M’hi vaig acostumar escrivint per a SEGRE i és per a mi un repte fruitós. Per fer una columna dominical –almenys tal com jo l’entenc— procuro esquivar l’escriptura des de l’enrabiada i la demonització. M’esforço perquè el Jo que utilitzo sigui sovint una paraula de l’”altre” o dels “altres” i no una expressió entotsolada. I és que en general, quan se’ns dona l’oportunitat, parlem massa estona i escrivim textos excessivament llargs. Fins i tot el papa Francesc ha instat els capellans a no fer homilies “de més de 8 minuts” perquè “parlen tant, tantes vegades, que no s’entén de què parlen… i passat aquest temps la gent perd l’atenció i s’adorm, i tenen raó…” Especialment ara sóc un espectador que reflexiona. A tot estirar, un meditador intermitent, un aprenent de la vida. No sóc un heroi ni un profeta. He estimat, he llegit, he escrit, he conviscut amb milers d’estudiants, he estat alcalde de la meua ciutat.. Serenitat. Viure el regal de fer-se gran. Ho va dir Haruki Murakami: “un dels privilegis que tenim els que hem evitat morir joves és el de fer-nos grans.” Al capdavall, només sóc, com qualsevol de vosaltres, una de les possibilitats que enriqueixen la vida. L’evolució treu profit de l’execució d’infinites possibilitats en infinites vides individuals. Milions d’éssers vius ens han preparat el camí i han mort –en cert sentit, per nosaltres–, i nosaltres morirem, al nostre torn, perquè altres puguin viure.