Aprenents de bruixot
Després del debat entre Ronald Reagan i Walter Mondale, l’any 1984, la visibilitat creixent dels assessors de comunicació dels candidats va dur el New York Times a qualificar-los d’spin doctors: especialistes en tàctiques manipulatives enginyoses per fer “girar” la percepció de les circumstàncies i escriure narracions senzilles per influir sobre l’opinió pública. Per exemple, James Carville, un spin doctor demòcrata, resumia així el missatge de l’Evangeli: “Érem un grup de pescadors i va venir Jesús. Va morir i va donar la seua sang per salvar-nos a tots.” George Bush es va imposar amb un missatge senzill que, en paraules d’un altre spin doctor, venia a dir “Era alcohòlic i em va salvar el poder de Jesús, i em vaig salvar l’11 de setembre i us protegiré dels terroristes de Teheran i dels homosexuals de Hollywood.”L’escàndol dels cartells relacionant l’alzheimer amb els germans Maragall, aparentment un atac de falsa bandera, ha obert un debat sobre si la finalitat justifica els mitjans –jo soc del parer que els mitjans són tant o més importants que les finalitats– i sobre fins a quin punt la política i la informació rigorosa interessen tan poc que n’acceptarem una versió endolcida, simplificada i banal. En el vergonyós cas dels cartells, s’aprecia més aviat la marca de l’aprenent de bruixot que no pas la de comunicadors polítics experimentats, creïbles i que mantenen un perfil discret. Per contra, l’aprenent de bruixot, personatge d’un poema de Goethe, és aquell a qui el mestre deixa al taller fent feines rutinàries, però que es posa a experimentar amb escombres i destrals, i provoca una catastròfica inundació del taller. El pobre aprenent de bruixot ho acaba reconeixent: “Die ich rief, die Geister, / Werd’ ich nun nicht los” (Els esperits que vaig convocar, ara no puc desfer-me’n). Les sèries polítiques han acabat influint sobre els polítics i la ciutadania. L’any 2015, una enquesta de Reuters arribava a la conclusió que un 54% dels americans elegirien abans un president de ficció que Barack Obama. Margaret Thatcher es pixava de riure amb Sí, ministre; Obama es proclamava admirador de House of Cards i suposo que Pablo Iglesias continua essent un admirador de Juego de Tronos.
