“Pensando en ti”
La relació entre pares i fills és un clàssic, ple de llums i ombres. Tots els fills hem sentit –en algun moment– vergonya dels nostres pares i algun dia els nostres fills passaran vergonya per nosaltres. Els afectes familiars són així, amb pugnes dramàtiques que poden arribar a tenir una intensitat sorprenent, tanta que pot esdevenir violenta i parricida, i aquesta és una prova de la fermesa d’aquests lligams. Uns lligams desconeguts en la passió amorosa, on s’imposa el desig i l’anhel de retrobar un paradís temporal tolerable. Dels pares heretem trifulgues familiars, humiliacions i ressentiments dels quals gairebé no coneixem ni l’origen. Fem cap a la vida arrossegant assumptes del passat que encara estan per resoldre i que potser heretaran els nostres fills.Palabras para Julia és un poema que José Agustín Goytisolo va escriure per a la seua filla, quan tenia onze anys. Paco Ibáñez el va convertir en cançó –posteriorment, l’han versionada Kiko Veneno, Rosa León, Rosalia...– i es va transformar en un himne de resistència. Segurament, la memòria de la mare del gran dels Goytisolo, també de nom Julia, que va morir en un bombardeig sobre Barcelona, quan ell tenia onze anys, és present en aquests versos: “Pero tú siempre acuérdate/ de lo que un día yo escribí/ pensando en ti, pensando en ti,/ como ahora pienso.” Cada cop que rellegeixo aquest poema o n’escolto la versió de Paco Ibáñez em commou, perquè incorpora –dins la declaració d’amor d’un pare a la seua filla– un conglomerat indestriable de melangia, esperança, dolor i acompanyament. “La vida es bella ya verás,/ como a pesar de los pesares,/ tendrás amigos, tendrás amor,/ tendrás amigos.” No és fàcil d’imaginar el gran dels Goytisolo, a qui son pare va tractar sempre amb displicència –“hijo mío, no sirves para nada”– i que va viure oscil·lant entre l’eufòria i la tristesa, afirmant la bellesa de la vida, però potser va pensar que la seua filla no necessitaria, en fer-se gran, una confirmació de la falta de sentit de l’existència, sinó un missatge d’esperança, i es va esforçar per fer com “aquelles persones que en la vida porten càrregues greus sense plànyer-se’n mai i sense voler augmentar el patiment dels altres”, en paraules de Claudio Magris.
