On van les esquerres?
El terme woke es va popularitzar als EUA com una crida a la vigilància respecte a la discriminació racial i altres formes d’injustícia social, i a la necessitat d’estar desperts enfront dels problemes socials que afecten les minories. A la llarga, les bondats d’aquest moviment heterogeni han anat transfigurant-se: la correcció política ha acabat limitant la llibertat d’expressió en temes importants; l’extensió de la cultura de la cancel·lació ha encongit el debat sobre determinats temes, i la simplificació dels problemes complexos ha dut a una divisió entre bons i dolents que s’assembla a una guerra de religions. Les esquerres, en general, s’han vist perjudicades per aquests excessos que les han allunyat de sectors de la classe treballadora, que senten que les preocupacions massa especialitzades tenen poc a veure amb els seus problemes –la seguretat econòmica, l’ocupació, el funcionament de la sanitat i l’educació públiques...–. Aquesta situació ha generat, en canvi, molts avantatges estratègics per a la dreta i l’extrema dreta, per al populisme i l’antipolítica. Els neocons han aconseguit mobilitzar les seues bases, evitar debats econòmics que no els afavoreixen i simplificar el discurs polític per captar un electorat més ampli, amb l’excusa que la diferència entre dreta i esquerra pertany al passat. Personalment crec que les esquerres –sobretot l’esquerra nacional catalana– s’han equivocat a substituir l’anàlisi de classe i de confrontació nacional amb l’Estat, per una celebració d’identitats cada cop més petites; han dedicat grans esforços a qüestions que només interpel·len minories específiques, i ha negligit el compromís republicà amb el concepte de ciutadania democràtica que desborda els vincles identitaris i ètnics, i que implica drets i deures recíprocs. Hi ha massa romanticisme polític en el camp progressista, com si haguéssim oblidat que la política democràtica tracta de la persuasió i del canvi, i no de l’autoexpressió exacerbada. Si el camp progressista no corregeix aquests errors, corre el risc –malgrat la seua voluntat de construir una societat més igualitària i tolerant– d’acabar provocant tensions que causin més dissens, i que aplanin el camí a l’extrema dreta i el populisme.
