Un moniato petit

En els darrers anys, m’he reconciliat amb la tardor i m’adapto de grat a allò que té de recolliment i de mirada cap a l’interior. Quan era jove, la considerava un recordatori melancòlic de la nostra impermanència, però ara m’adono que la seua bellesa rau precisament en aquest caràcter canviant i efímer. Amb la maduresa, s’instaura en les nostres vides una acceptació més serena del pas del temps i un desaferrament progressiu de factors externs que abans ens semblaven imprescindibles per trobar felicitat o seguretat. Acceptar la tardor vol dir reconciliar-se amb els records, comprendre la vida com un procés de canvi constant i mirar la mort com una amiga que sempre ens acompanya. En paraules de Vladimir Jankélevitx, la mort potser serà, al capdavall, tan senzilla d’entendre com dir “bon dia”; tan simple com per preguntar-nos, el dia que ho sapiguem, com no se’ns havia acudit abans.En aquests dies més curts i aquest aire més fresc s’obre un espai on tot sembla alentir-se per permetre’ns observar el món amb una mirada més reposada. Em retrobo en l’horitzontalitat del sol de la tarda, en el so cruixent de les fulles sota els peus, i cada element sembla emmarcat en una coreografia natural que convida a acceptar el canvi com una part inherent de l’existència. I així, finalment, la tardor ha esdevingut per a mi una oportunitat per recuperar la connexió amb el present, la gratitud pel que ha estat i la paciència per esperar el que vindrà. La bondat, en aquest context, emergeix com un gest suau i un acte de resistència. ¿Sabeu aquelles persones que, en paraules d’Italo Calvino, no són infern, encara que la nostra existència quotidiana tingui molt d’infern, sinó que donen vida, temps i oportunitats a les altres persones? Doncs així era la meua mare. Ahir, pensant en ella, vaig posar un moniato petit i vuit castanyes al forn, que ens vam partir ella i jo. Malgrat la comprensió estoica que tot passa i tot es perd, la bondat ens impulsa a actuar amb compassió, a ser un refugi de calor i humanitat, com el darrer raig de sol que escalfa un dia de tardor. És un esforç per donar sentit a allò efímer, per fer que, malgrat la seua fugacitat, els nostres actes com a éssers humans puguin ressonar amb significat.