Hi ha algú?

El 2022, la National Education Assotiation va publicar un estudi sobre l’estat d’ànim dels docents als Estats Units. Un 55% es plantejava deixar la feina i els motius per fer-ho eren l’increment de la burocràcia, els baixos salaris, la manca de respecte per part d’alumnes i famílies i fa falta de temps per preparar les classes. A casa nostra, el sindicat USTEC acaba de presentar els resultats d’una enquesta realitzada enguany a 10.414 docents, de la qual es desprèn que un 45% té una salut psicològica dolenta o molt dolenta i que un 36% –el 62%, en el cas dels docents del Pallars Sobirà– estan temptats d’abandonar la docència. Parlem de professionals de primària i secundària. L’humor del professorat universitari no sembla preocupar gaire ningú, potser perquè a la universitat corporativa la docència s’ha convertit en una activitat devaluada, a l’hora de fer “carrera”. De fet, sí que he trobat una enquesta sobre el professorat universitari, realitzada pel Massachusetts Institute of Technology, l’any 2001, en què es comparava l’estrès d’aquest professorat amb el dels directors d’empreses i els resultats eren sorprenents, ja que el 78% dels docents afirmaven que per molt que treballessin no acabaven mai la feina i un 62% es declaraven exhausts, a l’acabar la jornada. Els qualifico de sorprenents, perquè en el cas dels mitificats directors executius, aquests percentatges quedaven reduïts al 48% i al 55%, respectivament. En la universitat corporativa, la recerca es quantifica en funció del nombre de publicacions i de l’obtenció de finançament, la docència és vista cada vegada més com un producte a ser venut a uns estudiants que són “clients” dins d’una estructura comercialitzada, i el professorat es veu obligat a dedicar una gran part del seu temps a tasques administratives i de gestió sense cap relació directa amb la docència o la recerca. Si continua aquesta tendència la desmotivació del professorat vocacional s’intensificarà, per la lògica competitiva i comercial imperant. No era així quan vaig començar a la universitat. La interacció entre companys està desapareixent, perquè tothom està massa ocupat. Fa poc, un company em deia: “ningú no és al seu despatx”. No hi ha ningú a qui recórrer per demanar un consell i cada cop parlem menys entre nosaltres.