Escoltar la fragilitat
Europa observa amb inquietud una generació que pateix. Una de cada tres persones joves entre els 16 i els 32 anys experimenta malestar emocional, segons l’últim informe de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. Ens podríem preguntar: què fa patir aquests joves? Els seus problemes ressonen amb familiaritat: la precarietat laboral, l’angoixa dels estudis, les relacions trencades o l’espill que no torna la imatge esperada, però també una ombra més gran que es projecta sobre les seues vides: el canvi climàtic i la guerra, que dibuixen un futur gairebé distòpic.En aquest context, l’accés a l’ajuda professional és un privilegi escàs perquè la demanda supera una oferta de serveis de salut mental insuficient. Tanmateix, els joves no només necessiten diagnòstics. Anhelen ser escoltats de veritat i aquesta necessitat no cal sempre que vingui d’un professional. Es pot trobar en amics, familiars, entrenadors o mentors, però hi ha un lloc privilegiat per a aquesta escolta i és el sistema educatiu, des de l’escola bressol fins a la universitat. Malauradament, aquesta relació d’acompanyament s’aprima sota el pes de la burocràcia. Els professors, cada cop més absorbits per tasques administratives, es troben atrapats en un cercle viciós. Esperem que siguin propers, empàtics, inspiradors, però alhora els deshumanitzem amb informes interminables, plans que es redacten més per complir normatives que per transformar realitats, i aplicatius que compliquen allò que prometen simplificar. Eliminar o simplificar aquests processos és urgent. No només per alliberar el temps dels docents, sinó per retornar-los allò que la burocràcia els ha pres: l’energia per ensenyar, acompanyar i inspirar. Aquesta transformació exigeix un compromís renovat per part de totes les parts implicades. Els docents que, malgrat el desgast, continuen creient en la seua missió, haurien de sentir que aquesta és reconeguda i valorada.El compromís és un pacte mutu. Vivim en una societat que tendeix a estigmatitzar la fragilitat com una debilitat, però en aquesta fragilitat hi ha un coratge profund: el d’acceptar les pròpies limitacions i obrir-se als altres. En una aula, com en la vida, el que ens fa forts no és amagar la fragilitat, sinó compartir-la. És el fet de compartir allò que ens permet avançar.
