El camí mateix

L’estupor davant l’existència és una característica fonamentalment humana. L’escriptor Emmanuel Carrère, després de passar-se uns anys adaptant la seua vida a la regla de sant Benet, es va distanciar de la pràctica religiosa i va escriure: “No, no em crec que Jesús hagi ressuscitat. (…) només el fet que la gent s’ho pugui creure, i que jo mateix m’ho hagi cregut, m’intriga, em fascina, m’inquieta, em trasbalsa”. Religiosa o no, aquesta necessitat de preguntar-nos pel significat de la vida ens separa de la majoria d’espècies, que viuen acceptant instintivament el seu lloc al món.La lectura de Solament el cel no canvia, del paleontòleg lleidatà Antoni Lacasa, m’ha sorprès per la manera com l’autor, a banda del seu coneixement científic, comparteix el seu interès pel vessant humà i filosòfic del nostre paper en la història de la Terra. La seua conclusió és colpidora: “L’home és una pífia, un error de l’Evolució (...) una superba manifestació d’enginyeria (...) la pífia es manifesta en com usem el meravellós cervell que tenim.” Sembla que el cervell gran no era imprescindible –elefants, dofins i corbs demostren que la intel·ligència relacional i la cooperació poden existir sense un cervell com el nostre–, però el nostre èxit evolutiu i cultural no hauria estat possible sense aquest cervell. Tanmateix, el paleontòleg conclou que la vida és un do, i que prendre’n consciència és també un do no menys important. Probablement l’estudi dels fòssils durant dècades li ha revelat la dimensió temporal –en milions d’anys– de l’existència, igualment com la filosofia reflexiona sobre el temps i sobre com la consciència de la finitud determina la nostra experiència de ser. Potser la resposta no es troba en un final definitiu, sinó en el camí mateix. La voluntat de qüestionar-se defineix la condició humana i impulsa les nostres obres culturals, els avenços científics i també els nostres moments més personals d’introspecció i canvi, per modestos que ens semblin. No trobar una resposta definitiva és menys important que no deixar de buscar-la, i en aquesta recerca és possible que s’amagui una de les dimensions més nobles de l’ànima. La resposta no es troba en un final definitiu, sinó en el camí mateix.