Vindré as teu costat

El menorquí Ponç Pons és un dels grans de la poesia catalana contemporània. Estima tant l’exactitud dels mots que una vegada, perdut en una traducció del portuguès, se’n va anar a una casa de barrets menorquina perquè sabia que hi treballava una portuguesa que li podria explicar exactament allò que buscava i no trobava en cap diccionari. En la mateixa entrevista a la Figuera Verda, Pons també explicava que “la saviesa és estimar i ser bona persona”.La bondat, Nadal i la Carta de Nadal a mon pare que va publicar Ponç Pons en un dels seus llibres conflueixen aquests dies fent de Nadal un moment d’agraïment i compromís. És difícil llegir aquest poema –fins i tot només uns versos– sense que se’t faci un nus a la gola: “Mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent. / No te perdis pel camp. En sentir ses campanes, / quan ja s’hagi fet fosc i tu tornis tot sol / pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà / i vindré as teu costat perquè em contis històries.” És una peça commovedora i carregada de simbolisme, que no només parla del pare, sinó també de la condició humana i dels llaços que uneixen els éssers humans, més enllà del temps.Mon pare em va ensenyar a enllustrar les sabates, a fer-me la ratlla dels cabells, una mica de solfeig… On han anat a parar tots aquells criteris minuciosos sobre com s’havien de fer bé les coses, si ni tan sols no em faig la ratlla als cabells i he oblidat la mica de solfeig que vaig arribar a aprendre? Durant molt temps vaig creure que eren esforços inútils, manies sense importància. Ara que tinc més anys que els que ell tenia quan, després de dormir un parell d’hores, s’aixecava per dur-me a collir molsa per al pessebre, em miro la marca que em vaig fer a l’índex de la mà dreta amb el ferro de l’estufa de pinyola i puc entendre el sentit de les seues petites i grans il·lusions i temors. Hi ha records que, amb el pas del temps, es converteixen en brúixoles emocionals. Alguns tenen forma d’aprenentatges senzills i pràctics com els que mon pare m’impartia. Eren gestos minuciosos, aparentment insignificants, però precisos i únics. Ara, amb més vida viscuda que la que ell tenia quan em va ensenyar aquestes petites habilitats, entenc que aquests esforços anaven molt més enllà del que em semblava aleshores, quan era un infant.