L’edatisme

Hi ha una característica que ens defineix com a espècie: la capacitat de progressar. Els humans hem anat molt més enllà que els nostres parents, els grans primats, gràcies a una combinació de factors: una adolescència prolongada que ens impulsa a explorar, una vida limitada que provoca un relleu permanent de generacions, i una cultura alimentada pel llenguatge i la cooperació. Mentrestant, els ximpanzés continuen utilitzant bastonets per treure tèrmits d’un niu, una pràctica que ni tots els grups han adoptat ni han pogut millorar en milers d’anys. Paradoxalment, els humans també som especialistes a perpetuar prejudicis. Fem de l’edat una barrera que altera la percepció dels altres i de nosaltres mateixos. Etiquetem els adolescents com a projectes defectuosos que han de “superar” la seua “fase problemàtica”. Veiem els adults madurs com a eines productives amb data de caducitat i els grans com si fossin mobles atrotinats i prescindibles. L’adolescència no és cap problema a solucionar. Els adolescents tenen una qualitat que molts adults hem sacrificat: la seua autenticitat. No són condescendents. No es refien dels missatges buits ni de les veritats maquillades. Diuen el que pensen, sovint amb la cruesa que les mentides socials amaguen, i ens recorden que el canvi és sempre possible. D’altra banda, la gent gran pateix un altre tipus de menyspreu: la invisibilitat. Infantilitzem aquells que han acumulat saviesa parlant-los a crits o simplificant el llenguatge, quan ens hi adrecem. Els apartem de la presa de decisions i oblidem que acumulen una experiència valuosa, una major estabilitat i unes relacions més autèntiques i profundes. Al capdavall, l’edatisme és un mirall de les nostres pors, però potser la solució seria tan senzilla com recordar que l’edat és només una circumstància, no una identitat, i que cada etapa és una oportunitat única i irrepetible que mereix ser viscuda amb dignitat i respecte. El maratonià i escriptor Haruki Murakami ho va expressar amb encert: “Un dels privilegis que tenim els que hem evitat morir joves és el de fer-nos grans. Ens espera l’honor del declivi físic. L’únic que podem fer és acceptar-lo i aprendre a conviure-hi.” Només quan assumim aquesta fragilitat podrem bastir una societat que respecti la vida en totes les seues formes.