Semblen mosques

Ordenar és un acte profundament humà i un reflex de la nostra lluita per donar sentit a allò inabastable. És tant un símptoma de les nostres inseguretats com una manifestació de creativitat. A través de l’ordre, intentem dominar la diversitat, però topem amb els límits del nostre coneixement i comprensió. La síndrome de Diògenes i el col·leccionisme són dos extrems d’una mateixa relació amb els objectes. Mentre el col·leccionisme cerca significat i ordre, la síndrome de Diògenes, un trastorn psicològic caracteritzat per l’acumulació compulsiva d’objectes i l’aïllament social, reflecteix la pèrdua de control i el caos. Un estudi de l’Hospital del Mar estima que aquesta condició, lligada a la solitud i la salut mental, pot afectar fins a un 2,4% de la població. Un cas recent va ocórrer al Prat de Llobregat el maig de 2023, quan un home de 48 anys i 250 quilos va ser rescatat després de tres anys sense sortir de casa. Els bombers van trobar el seu habitatge ple de deixalles i objectes inútils i van haver d’usar una excavadora per obrir-se pas i alliberar-lo.Entre els escriptors, l’argentí Jorge Luis Borges és probablement qui millor ha reflexionat sobre la relació entre coneixement, ordre i col·leccionisme, com a maneres de donar sentit a un món infinit i desordenat. Aquesta tensió entre la necessitat d’ordre i l’acceptació del caos acoloreix la seua obra. En un dels seus llibres, cita una classificació fictícia d’animals d’una enciclopèdia xinesa imaginària: “pertanyents a l’emperador, embalsamats, domesticats, porcells de llet, sirenes, fabulosos, gossos errants, innombrables, dibuixats amb un pinzell de pèl de camell, que han trencat un gerro o que de lluny semblen mosques”. Aquesta divertida absurditat demostra com qualsevol intent de donar ordre a la realitat és subjectiu i limitat per la nostra fragilitat. Igual que en l’Eclesiastès, un dels textos més filosòfics de la Bíblia, Borges ens recorda que l’ordre que creem no és més que un artifici davant la immensitat i complexitat del món. Tot, al capdavall, és “vanitat i vent”. Acceptar el caos amb humilitat ens acosta a la veritable saviesa: no pretendre ordenar-ho tot, sinó admirar la bellesa del que escapa a la nostra comprensió. Entre l’ordre aparent i el caos subjacent, som, inevitablement, humans.