Musk i el periodisme
En el mes de novembre de l’any passat, vaig explicar aquí mateix la meua decisió de no abandonar l’antic Twitter, perquè crec que continua essent una plataforma d’impacte global. Estic igualment convençut que la decisió d’eliminar d’X comptes municipals, d’emergències, policials.. amb centenars de milers de seguidors és –en la pràctica– un error que lamentarem en la propera crisi, del tipus que sigui, perquè costarà molt de construir una alternativa d’aquesta magnitud.Elon Musk ha superat àmpliament el rol d’empresari per convertir-se en un actor polític que pot condicionar decisions governamentals i narratives polítiques a escala mundial. La seua entrevista amb Alice Weidel, líder del partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), va generar un gran rebombori. Durant la conversa, Weidel va afirmar que Adolf Hitler era comunista, i Musk va qualificar el programa de l’AfD com a dotat de “sentit comú”. Paral·lelament, Musk s’esforça per convertir X en una superapp amb serveis financers i s’ha embarcat en una batalla amb els mitjans tradicionals, als quals acusa de desinformació i censura, mentre que aquests el critiquen per fomentar discursos extremistes. Alguns mitjans de comunicació han abandonat X, però la majoria s’hi queden per l’abast que té la plataforma.Paradoxalment, mitjans internacionals tan importants com The Wall Street Journal, The Guardian, Reuters o la BBC van reproduir i analitzar àmpliament l’entrevista entre Musk i Weidel. Aquesta paradoxa respon a dinàmiques de l’ecosistema mediàtic actual, en què alguns defensen que X permet una comunicació sense filtres, mentre que d’altres alerten de la desinformació i de l’ús de granges de bots per amplificar discursos d’odi i incrementar la polarització. No és senzill arribar a una conclusió definitiva. Provisionalment, jo recorreria al diagnòstic de Janet Malcolm, periodista rigorosa i incisiva que va deixar una obra influent i provocadora, i que, en la seua obra mestra El periodista i l’assassí, descrivia així l’atzucac moral en què, sovint, es troben els periodistes: “Els més assenyats saben que el millor que poden fer no és mai prou bo. Els que no són tan assenyats opten per creure que no hi ha cap problema, que l’han solucionat”.
