El metgede família
En els anys 50 i 60, el metge de capçalera era una figura prestigiosa. Coneixia diverses generacions d’una família, feia visites a domicili a qualsevol hora i treballava en condicions precàries, però amb una molta proximitat. Amb el temps, el model va desaparèixer per donar pas a una medicina més regulada i tecnificada, però moltes persones recorden amb nostàlgia aquell vincle estret.
Amb la desaparició del metge de capçalera, el pacient terminal es va convertir en objecte d’esforços rotatius d’especialistes tecnològics que sovint veuen la mort com un fracàs que cal amagar i no ha d’interrompre la rutina hospitalària. Montaigne desitjava que la mort el trobés plantant cols; nosaltres voldríem que ens arribés a casa, sense dolor i amb dignitat, però sabem que no sempre serà així. Quan la malaltia avanci, tindrem sort si ens acompanya un entorn i un equip de cures pal·liatives que ens ofereixi una mort digna.
Algú va dir: “En suprimir el metge de família, tots els estudiants de medicina van decidir que volien ser especialistes i tots els pacients, que volien ser visitats per l’especialista.” Així, la medicina de família és una de les especialitats menys sol·licitades i si no es fan canvis estructurals, el dèficit de metges d’atenció primària posarà en risc el sistema sanitari. Quan conec un nou especialista em pregunto si estaria disposat a acompanyar-me fins al final. Sovint, percebo la negativa a establir vincles. Molt sovint, el sistema ha resolt aquesta incertesa: cada visita implica un especialista diferent i elimina qualsevol relació continuada.
Molts pacients voldrien que el seu metge els acompanyés fins al final de la vida, però les condicions del sistema fan que això sigui poc freqüent i la formació dels estudiants de medicina reforça aquesta distància. La medicina de família té una demanda testimonial, els estudiants tenen poc contacte amb aquest àmbit i, quan l’experimenten, sovint ja tenen decidida una altra especialitat. El repte seria trobar un equilibri entre humanitat i protecció emocional que garantís una atenció propera i no posés en perill l’equilibri del professional. Mentrestant, continuarem enyorant aquella medicina que ens coneixia pel nom i tenint la sensació que hem progressat tecnològicament però hem perdut humanitat.
