Navalla suïssa
La comissària europea Hadja Lahbib ha mostrat en un vídeo què duu a la bossa per afrontar les primeres 72 hores d’una crisi: ulleres, documents, llaunes, una ràdio, llumins, una navalla suïssa i, fins i tot, unes cartes per jugar. No hi surt, però, cap rotlle de paper higiènic. Sorprèn. Durant la pandèmia, es va convertir en símbol del pànic: allò que es buidava dels prestatges, que tothom arrabassava, que ens feia sentir preparats, encara que fos per seure i esperar.
Recordo com va escassejar i com molts, fins i tot als Estats Units, on no és gaire popular, van descobrir que el bidet podia tenir una funció noble i gens sexual. Tanmateix, si mirem enrere, veurem que la humanitat ha sobreviscut durant segles sense paper higiènic, usant exactament el que tenia a mà. Encara avui, el món es divideix entre qui fa servir aigua i qui fa servir paper.
Quan el món trontolla, acumular coses –espelmes, diners, menjar– proporciona la sensació de controlar alguna cosa, però si una crisi és realment greu, sabem que cap objecte no ens salvarà. La clau no és tant què portes a la motxilla, sinó com actues tu i com actua la comunitat que t’envolta.
També em sorprèn la naturalitat amb què la comissària Lahbib recomana portar una navalla, encara que sigui suïssa. I és que anar pel món amb un ganivet a la butxaca no sempre és ben comprès, i, en segons quins països, pot acabar essent un delicte.
Més enllà del folklore de supervivència, em sembla bé que ens recordin que convé estar preparats, però davant d’una crisi seriosa ja vam comprovar que el que importa no és tant què portes a la motxilla, sinó com actua la comunitat. El que facin les institucions i el teixit social serà sempre més rellevant que tenir una ampolla d’aigua o una espelma a mà. És legítim esperar que els governs actuïn amb lucidesa, però el que ha fet possible superar altres crisis no és només la política institucional, sinó la capacitat ciutadana de veure el món amb objectivitat, actuar amb generositat i solidaritzar-se amb els que més ho necessiten.
El que de debò ens pot salvar no és la previsió, sinó la magnanimitat: aquesta virtut que consisteix a actuar amb generositat i coratge, sense vanitat, fins i tot quan tot el món vacil·la. I això, per sort, no cal dur-ho a la bossa. N’hi ha prou de dur-ho al cor.
