Latolerància

E.M. Forster, l’autor de Passatge a l’Índia, va escriure el 1938 un petit assaig titulat What I Believe. Eren temps de fanatismes i d’amenaces reals. El bon Forster hi deia: “No podem ser herois, però podem ser persones decents. I això ja inclou ser tolerants.” La tolerància no és una virtut èpica. No té l’esclat de la justícia ni la força del coratge, però és la frontissa que manté obertes les portes. No demana grans proclames, sinó conviccions temperades. El terme prové del llatí tolerare, que significa suportar o aguantar. És a dir, en el seu origen, tolerar no volia dir “acceptar amb simpatia”, sinó “suportar sense destruir”. És la capacitat d’acceptar que hi ha altres maneres de veure el món, encara que ens incomodin; d’escoltar sense cedir i de conviure sense imposar.

Quan Locke escrivia les seues Cartes sobre la tolerància al segle XVII, Anglaterra encara recordava els morts de les guerres civils i els exilis religiosos. Quan Voltaire clamava contra el fanatisme, ho feia després que Jean Calas fos executat injustament per ser protestant. La tolerància no va sorgir d’un ideal pur, sinó d’una necessitat: la de sobreviure plegats. També té una arrel íntima. Sovint neix de qui ha estat humiliat o exclòs. Per això és tan fràgil. Perquè mai no s’ha consolidat del tot i sempre hi ha qui la veu com una feblesa o un obstacle per imposar un ideal. Però la tolerància no és una renúncia a les conviccions. És un pacte entre humans que accepten la incertesa com a condició de convivència.

Avui, quan tornen les crides a l’ordre, a la puresa i a la identitat excloent, convé recordar que la tolerància no és conformisme ni equidistància, sinó una forma activa de convivència. És una defensa contra la simplificació i contra l’odi. És el fruit amarg de la història, però també la clau d’un futur habitable. Potser és cert que la tolerància no fa soroll, però el seu silenci no és buit, sinó espès. És el silenci que acompanya l’escolta, que lliga la ràbia i dona força a la paraula. Una societat tolerant no és una societat feble: és una societat madura, capaç de viure en el desacord sense disgregar-se. No és una virtut alegre. No ens fa sentir poderosos. Però ens permet viure junts sense destruir-nos. I això, en política i en la vida, és molt més del que sembla.