Quina passada

Ens atansem al dia de Tots Sants (Omnium Sanctorumen) com a data a recordar juntament amb Halloween, i és que les dos ens serveixen per celebrar dos esdeveniments: un, el començament de l’hivern, l’altre, el culte als sants i als morts. Posades així les coses, recordo la meua infantesa, i quan en vida dels meus pares ens portaven a la torre per celebrar la castanyada, bé, en realitat, ho feien perquè mengéssim panellets a mans plenes, mentre es feien castanyes i moniatos que regats amb moscatell es menjaven els grans.

Amb el pas dels anys, ja com a adults, aquella festa va ser substituïda, sense més ni més, per una invitació per atansar-nos al col·legi dels nostres fills a degustar panellets, elaborats per ells, mentre ens feien ballar cançons inintel·ligibles pròpies de la nostra cultura tradicional. No és estrany que el declivi d’aquesta celebració faci que, en l’actualitat, la gent opti per disfressar-se amb retalls barats, fent seu el festival pagà celta de Samhain, celebrant ara que el món dels déus (o són els morts) és visible per als humans, i que, per a això, han de regalar-se dolços o menjar per interactuar-hi. Tot i que això sigui difícil d’aconseguir, és fàcil observar com a les nostres llars es trasllada aquesta festa a hores de vigília, on l’insomni i el consum d’aquests dolços s’ajunta amb les ganes de veure esperits, i fins i tot, es comenta per aquí i per allà, que gaudint molt s’aconsegueix personificar-los i poder tractar-hi. Per tant, aquest clima que es persegueix no està gaire allunyat de les tesis que defensa, entre d’altres, el Dr. Manuel Sans Segarra, que indica que després del cessament de les funcions corporals, la nostra consciència o essència continua existint en una dimensió diferent a la que coneixem. Existeix, d’aquesta manera, la supraconsciència. Aquesta entesa, la mort i el pas a una dimensió diferent, fins i tot millor que la vida, és el que m’alleuja quan em poso a pensar en les més de 320 persones (menys de la meitat de les que ho van demanar) que l’any 2023 van rebre l’eutanàsia a Espanya, celebrant amb això el tercer any en vigor de la llei despenalitzadora (amb requisits) que els va permetre acabar amb aquest patiment greu, crònic i impossibilitant que patien i atansar-se, potser, a un estat millor.Aquell any va morir la meua mare, afligida des de feia ja un temps d’un càncer de pàncrees que no la va entorpir per continuar agafant-se a la vida, mentre entenia a la perfecció que s’acabava, suplicant no patir dolor. No el va patir. Ella se’n va anar a una altra plaça conscient de les coses bones de la vida i sense saber si els panellets i els dolços es poden seguir gaudint, d’una altra forma, en un altre lloc. A aquesta nova realitat m’agafo amb força en aquests dies, celebrant tot el que em toqui i mentre la sento xiuxiuejar: “T’imagines, quina passada!”