El final de la innocència

‘Quien tiene miedo muere a diario’ és un llibre escrit per Giuseppe Ayala, fiscal, que narra les peripècies al voltant de la lluita contra la màfia. Una lectura deliciosa i sobre un tema que, per sort, ha deixat de ser de plena actualitat. I ho ha estat, en part, gràcies a la tenacitat, inquietud i esforç de centenars de persones que van posar fil a l’agulla i van treballar braç a braç, i moltes altres vegades esquena contra esquena, a fi d’acabar amb els violents i expulsar-los de la nostra societat. Salvant les distàncies, que són moltes, l’altre dia conduïa per Lleida i em vaig aturar en un pas zebra. Passava per allà un senyor a ritme compassat.

Va parar al mig per treure’s de la butxaca un mocador d’un sol ús (mai millor dit) i es va començar a mocar, mentre em mirava per tot seguit atendre el seu telèfon mòbil alhora que tirava al carrer aquest mocador, ja paper amb mocs. En aquest espai de temps, i com sigui que la seua actitud havia fet que la cua que tenia darrere arribés a diversos cotxes i ocupés carrils d’una altra via adjacent, van començar els xiulets d’aquests vehicles acompanyats del soroll d’acceleracions diverses, fet que va provocar que de manera instintiva jo també comencés la marxa mentre, molt a poc a poc, l’home s’allunyava insultant-me i dedicant-me improperis mentre ja vaig poder conduir el vehicle per damunt del seu mocador. Aquell dia vaig pensar que va sent hora que acabem amb el “bonisme” i comencem a aturar tots aquells comportaments que comencen sent incívics per, després, en una ostentació de defensa d’uns drets malentesos, convertir-se en il·lícits i, fins i tot, en delictes. En efecte, hem de defensar el que és de tots. I no parlo de propietats, que també, sinó dels nostres principis i valors. No és acceptable continuar aguantant com els altres fan el que volen mentre l’ampli gruix de la nostra societat es converteix en mer espectador de fets il·legals. I no val que l’infractor ho faci perquè pensi que el que fa o diu està bé quan no ho està. A tall d’exemple, exposo, en text lliure, el que en el seu dia vaig veure en una pel·lícula (no en recordo el títol) quan una de les actrius va dir una cosa així com que havien d’anar a Florència, que és la capital d’Itàlia, indicant a un altre actor que la capital d’Itàlia no era aquesta, que s’havia de referir a Roma, obtenint la rèplica de la dona dient-li “ei, què hi fa si és una o altra, cadascú té la seua opinió”. No, hi ha coses que no són opinables: hem de viure en societat amb valors i aplicar-los, exigir-los, amb respecte a les normes que ens hem donat que a més no només s’han de compondre de suposats fets, també de conseqüències jurídiques, reals. I és que les normes, mal que ens pesi, han de complir-se i si no es fa cal sancionar en tota la seua extensió: “Dura lex, sed lex.” I això requereix inversió no només en policia, justícia i defensa (que s’ha de fer, només faltaria) també en educació. Només quan això estigui garantit podrem continuar parlant del gruix dels nostres drets, i és que sense un estat fort que garanteixi als ciutadans poder viure en llibertat i respecte, no hi haurà futur viable. I sí, en una ostentació de valentia i de generositat per als meus veïns, al tornar a veure el transeünt del mocador li vaig recordar el que diu la DGT: “Després de comprovar que no ve cap vehicle, s’ha de creuar en línia recta i tan ràpid com sigui possible, però sense córrer”, per tot seguit donar-li la meua targeta de professional, no fos cas que en un futur necessiti un advocat per exercir el seu legítim dret de defensa.