#11S a Lleida

El cap de setmana de l’11 de setembre de 1999, uns amics em van dur a la Pica. S’estilava de fer la Pica d’Estats l’11 de setembre, i em vaig quedar parat de veure la gernació que anava i venia del refugi de la Vall Ferrera a l’egrègia elevació. L’11-S és dels dies que un sol recordar on era o què feia, sobretot des que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut clavés la puntada definitiva al fanalet de l’anomenat oasi català i a l’statu quo conciliador i ambigu sobre el qual el pujolisme s’havia consolidat. Perdoneu que me n’hagi anat de la Pica al pujolisme... és culpa de l’embranzida i del desplegament mediàtic amb què la pujava i la baixava l’expresident...Des d’aleshores han passat tantes coses... Escric aquestes ratlles després que s’hagi divulgat la notícia de la reunió del ministre d’Afers Estrangers (en funcions) García-Margallo amb el secretari vaticà de Relacions amb els Estats i amb el seu homònim italià Paolo Gentiloni, per tractar sobre l’independentisme a Catalunya, i per donar explicacions sobre l’evidència escandalosa que Espanya no tindrà –ni en el mes d’octubre ni en uns quants mesos més— govern, ni pressupostos, ni pla d’estabilitat... La situació de l’Estat és tan precària, tan atípica i tan ridícula, en alguns aspectes, que la gira de García-Margallo i el paper que li toca de fer provoquen una certa vergonya aliena. Entre línies, de les declaracions del ministre es desprèn la convicció que Catalunya està en condicions de tirar endavant una declaració unilateral d’independència. Quan aparegui aquest comentari, hauré tornat a Lleida, després d’unes microvacances de darreríssima hora, per participar (un altre any) en els actes de l’11-S. Seré (serem) a l’altra banda del riu, gairebé davant de la Paeria. Ja he escoltat que Lleida no és una ciutat sobiranista, que els lleidatans som més de terceres vies... Chi lo sa? Ho podrem comprovar aquesta tarda, un cop més a la vora d’“aquest riu profund”, corrent per una tarda d’estiu (benvolgut Màrius).