Què fem amb les cendres?

Segons la legislació catalana, les destinacions que es pot donar a un cadàver són la tradicional inhumació, la incineració o la immersió en alta mar, que és segurament la més glamurosa i l’aplicada a personatges tan diversos com Osama Bin Laden, Edmund Hillary o sir Francis Drake. La cremació dels cossos ja es practicava en les comunitats neolítiques, a Grècia i a Roma, però per influència del judaisme, l’Església catòlica la va reservar com un càstig per als heretges i no la va acceptar (a contracor) fins l’any 1963. En tots els països desenvolupats, ha anat guanyant terreny a l’enterrament tradicional, començant pel Japó (98%) o Eslovènia (85%). Molts recordareu l’esplèndida escena d’El gran Lebowsky, quan El Nota i Walter intenten dispersar les cendres d’en Donny, el tercer integrant de l’equip de bitlles, a la vora del mar, però el vent en contra les fa caure sobre ells mateixos. Curiosament (a Catalunya) es calcula que només un 15% de les urnes són dipositades en un nínxol o columbari, que és precisament allò que un document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe publicat fa uns dies acaba de confirmar com a pràctica suficientment catòlica, mentre condemna la dispersió de les cendres, la conservació de les urnes a casa i rareses com la conversió en joia o l’expulsió a l’espai sideral, que ofereix la casa Celestis.

Què fem els catalans, amb aquest 85% de les urnes desaparegudes? Escampar les cendres en camps de futbol o en jardins de memòria, abocar-les al mar o a la muntanya, engegar-les en un camp de conreu... El problema és que n’hi ha que són tan porcs que abandonen l’urna metàl·lica o d’alabastre allà mateix. Quan Salvador Milà era conseller de Medi Ambient va dir que eren unes 600

les abandonades cada any en tot el país, m’imagino que gràcies a un càlcul realitzat pels agents rurals. Potser és que els temps estan canviant i com va dir encertadament Groucho Marx: “Per què m’haig de preocupar per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?”