Revolució en marxa

Segons la fundació Foessa, a Espanya, un 14,8% dels assalariats són “pobres” i un 28,6% de la població es troba en risc d’exclusió. Dels joves de menys de 25 anys, un 41% no ha trobat treball de cap mena... Afegim-hi encara que els salaris s’han encongit un 22,2%, des de 2007, i que la classe mitjana ha perdut 3 milions d’efectius i que és, en part, substituïda per un precariat creixent, que fa la viu-viu perquè rep l’ajuda dels pares o avis pensionistes. En resum, la immensa majoria de la població és més pobra avui que fa 8 anys, la societat s’ha fet més desigual i els serveis públics com l’educació o la salut estan sotmesos a un estrès i a una desinversió que els duu al límit de les seues possibilitats. Simultàniament, les grans fortunes han augmentat molt més de pressa que les rendes familiars i una part incalculable dels actius financers ha volat cap a paradisos fiscals. Pensem que només 20 famílies espanyoles acumulen tants recursos com els que suma el 30% més pobre de la població.

Una pregunta clau, a l’hora d’imaginar cap a on ens dirigim, és si aquest precariat on s’integra la pràctica totalitat de la població de menys de 30 anys pot reconvertir-se en un agent històric, com ho va ser en el seu moment el proletariat. I si així fos, si sabria esquivar aquella tendència a la crueltat perpetrada en nom de l’amor, característica (segons Arthur Koestler) de les utopies altruistes del segle XX. Des de 1980, hi ha una revolució conservadora de matriu anglosaxona en marxa i que ha aconseguit grans victòries. Escolteu com ressona encara la invitació del convicte exdirigent de la CEOE Gerardo Díaz Ferran: “toca trabajar más y cobrar menos”? Què podem fer davant les imposicions d’aquesta revolució des de dalt? No hi ha una resposta senzilla, però sí que es pot afirmar que sense un cert tipus d’unitat d’acció entre aquesta majoria espoliada, per subordinar l’economia a la democràcia, la situació no millorarà, sinó que tendirà a fer-se encara més injusta.