Com la vida

Vam enterrar ma mare el mes de juny de 2014, el mateix mes que el meu pare. A mitjans de novembre, en anar a retirar les flors pansides que havíem col·locat per Tots Sants, del nínxol on estan enterrats, em vaig trobar un ramet d’espígol, lligat amb una tija molt prima d’heura. Era de la mena de ramets que a la meua mare li agradava fer quan anàvem al camp o que nosaltres li fèiem, a Torre-serona, en els darrers anys. Qui el podia haver deixat? No ho vaig saber mai. Precisament pocs dies abans de la seua mort havíem fet un tomb amb ella i havíem resseguit el romer, el timó, l’espígol… Li continuava agradant, a la meua mare, collir-ne un pessic i ensumar-los, però cada cop li havia de recordar el nom de la planta, i després li explicava que tots aquests noms me’ls havia ensenyat ella, quan jo era un infant. Hi ha un poema molt senzill, de Rosalynn Carter, que puc traduir molt lliurement dient que en aquesta vida hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa forma part de la nostra condició humana i de l’experiència de la vida, tant si ens resulta consoladora com si no. Schelling atribuïa a l’existència humana una tristesa ineludible i fonamental. Deia que “el pensament és estrictament inseparable d’una malenconia profunda i indestructible”, com si un vel de tristesa planés pel damunt del pas de l’Homo a l’Homo sapiens. O potser la vida és senzillament com una novel·la: “un mirall que hom passeja per una carretera. Tan aviat reflecteix als vostres ulls l’atzur dels cels, tan aviat el fang dels tolls de la carretera”, en paraules de Stendhal.